La novel·la de Paco Boya, que ja està sent traduïda a l'aranès, s'endinsa en la idea que la memòria és una reconstrucció i recreació del record, una història que passa pel cor i la ment del testimoni. Aquesta perspectiva s'alinea amb el concepte de deure de memòria del filòsof Paul Ricoeur, que entén la memòria no com una simple descripció del passat, sinó com una refiguració a través del relat.

Així, la memòria personal i col·lectiva s'entrellacen per articular una identitat narrativa dinàmica, construïda a partir del llenguatge i el temps. L'obra narra la història d'una família i del país des de la perspectiva d'un testimoni nascut el 1960, que subratlla que la Guerra Civil no va acabar amb el silenci de les armes, sinó que va continuar present en les generacions posteriors, incloent-hi la Val d'Aran de la seva infantesa i adolescència, on els diners eren un bé escàs i desitjat.

Un dels mèrits principals de Bajo el mismo cielo és la seva capacitat de narrar, amb una sintaxi precisa i acurada, la guerra i la postguerra a la regió. A partir d'aquesta ferida, es creuen relats amb esdeveniments com l'assassinat de Florentino Tuñón, alcalde de Vielha, que serveix de presagi de la guerra.

La família i el país tornen a patir en els camps d'internament on França va confinar els refugiats espanyols. El feixisme guanyava terreny sobre les arrels de l'odi, una "llavor maligna que impregnava la vida de la gent". Aquest odi és el que descobreix la Pepita en tornar a casa, que ha estat saquejada com a venjança. Dedicada a Conchita i Manolo, amb les seves pors i esperances, l'autor busca il·luminar un passat de "grisura densa" i, alhora, el nostre present, on la diferència també es converteix en "motor d'odi", un monstre que amenaça la humanitat i que és un deure salvar sota el cel de la memòria.