La trajectòria de Resnais, nascut a Bretanya, va estar marcada per una infància de gran lector, influenciat per autors com Jules Verne i Alexandre Dumas. Després d'estudiar a l'Institut d'Hauts Études Cinématographiques, es va dedicar al muntatge i als curts documentals. El seu documental més esfereïdor i destacat és, sens dubte, Nit i boira (1955), que combina imatges d'arxiu dels horrors dels camps de concentració de Mauthausen i Gusen amb text del poeta Jean Cayrol.

Sovint s'associa erròniament Resnais a la 'Nouvelle Vague' (de Godard o Chabrol), però ell pertanyia al col·lectiu de la 'Rive Gauche'. Mentre els primers sortien de la revista Cahiers de Cinéma i adoraven el cinema americà, els de la 'Rive Gauche' llegien Positif, tenien una forta consciència política i practicaven la introspecció en la memòria, connectant amb el 'nouveau roman' de Robbe Grillet.

Hiroshima, mon amour (1959) va néixer com un projecte documental sobre la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima i Nagasaki l'agost de 1945, però es va transformar en una ficció singular. El guió, de Marguerite Duras, aconsegueix un alè poètic continuat. La trama se centra en 24 hores d'amor entre una actriu francesa (interpretada per una esplèndida Emmanuelle Riva) i un arquitecte japonès, la família del qual va morir a l'hecatombe.

El film utilitza els flashbacks com a fragments de la memòria, que el filòsof empirista Locke definia com “la matèria de la consciència”. A través d'un muntatge creatiu, Resnais fa avançar la narració alternant el present de la relació a Hiroshima amb els records dolorosos de l'actriu a Nevers durant l'ocupació alemanya.