La potència estètica dels edificis antics és la principal atracció dels pobles de les Garrigues, però la seva conservació recau gairebé exclusivament en els propietaris. Es critica que els esforços de manteniment d'aquests immobles històrics, sovint a càrrec de jubilats, es veuen castigats per un bon nombre d'impostos, especialment l'IBI (Impost sobre Béns Immobles).
Rehabilitar aquests edificis és més sostenible que fer blocs de pisos nous, però els propietaris necessiten accés a ajuts sense passar pel camí de punxes dels informes i les litúrgies burocràtiques.
A més de la qüestió fiscal, els residents expressen el seu malestar per la deficient planificació en la instal·lació de serveis. Es lamenta que durant anys s'hagi permès estampar a les façanes una “arreplegadissa laberíntica” de cables de fibra òptica, una servitud antiestètica que demostra una falta de respecte i que podria solucionar-se amb canalitzacions subterrànies.
Un altre element patrimonial en risc són les cabanes de tàpia, construccions tradicionals fetes amb terra premsada que representen un model de màxima sostenibilitat i mínim impacte ambiental. Aquestes estructures, que formen part de l'herència pagesa de la comarca, es troben actualment en oblit o en estat de ruïna, malmetent l'esforç dels vells pagesos.
