La Vallmoll del segle XIX, com molts pobles del Camp de Tarragona, vivia sota condicions sanitàries rurals precàries. La pobresa, la higiene personal limitada i la manca d'un sistema de clavegueram eficaç van ser el caldo de cultiu perfecte per a malalties com el còlera, la febre tifoide i la verola.
La premsa de l'època va reflectir l'alarma sanitària. El 1870, la verola es va desenvolupar de forma alarmant, portant diversos habitants a buscar la vacuna a Falset. Més greu va ser l'epidèmia de còlera del 1885, que va provocar una mortalitat important. L'any següent, el 1886, es van celebrar festes en acció de gràcies al seu patró Sant Sebastià per haver-se alliberat del mal.
L'any 1887 es va viure un episodi d'alarmisme pel xarampió, amb notícies que parlaven de pànic i famílies que emigraven. Es va demanar al Governador civil que dictaminés mesures, però la notícia va ser desmentida posteriorment, atribuint l'origen de la falsa alarma a la mort de només dos nens la setmana anterior.
Es va acusar a la municipalitat de gastar les 1500 ptes per instal·lar un orgue a l’església en lloc de construir un escorxador, un factor clau en la insalubritat.
Un altre focus d'atenció va ser la diftèria el 1888. Es van registrar més de 50 afectats i cinc defuncions des del juny de 1887. Les denúncies públiques van assenyalar tres focus d'insalubritat: el transport d'aigües brutes (latrina) pels carrers cèntrics, un rentador en males condicions del Sr. Ballester, i els tolls de sang davant les botigues de porcs per la manca d'un escorxador.
A més, es va vendre carn de bou en mal estat, autoritzada pel secretari de l'Ajuntament sense l'aprovació de l'inspector de carns. Aquestes condicions van tenir un impacte demogràfic sever, amb una mortalitat infantil elevada. La situació va millorar lentament, culminant amb la construcció dels rentadors a l'entrada del poble l'any 1908, buscant eliminar els focus de contagi interns.
