Dansa de Llançà a Nova York: el documental que commou el món

Un grup de gent gran de Llançà crea una peça sobre els infants refugiats de la Guerra Civil i triomfa en festivals internacionals.

Imatge genèrica d'un grup de dansa de gent gran actuant en un escenari.
IA

Imatge genèrica d'un grup de dansa de gent gran actuant en un escenari.

Un grup de dansa de gent gran de Llançà ha creat un documental, DANCE: Generations, que connecta la seva coreografia amb la memòria dels infants refugiats de la Guerra Civil Espanyola, aconseguint reconeixements internacionals.

El documental DANCE: Generations, dirigit per Dawn Gifford, narra el viatge d'un grup de dansa de Llançà que, inicialment, preparava una coreografia com a regal per a la mare de la seva professora, Liliane Augé. L'actuació prevista a l'illa francesa d'Oléron va esdevenir una exploració de la memòria històrica, l'amistat i la superació personal.
La producció, que ha obtingut el primer premi a Millor Curt Documental al festival Milan Gold Awards i un altre reconeixement al festival New York Movie Awards, ha estat seleccionada en certàmens a ciutats com París, Toronto o Los Angeles. Durant els preparatius del viatge a França, les ballarines van descobrir una connexió inesperada amb la història local: el mateix recorregut que elles farien va ser el realitzat per molts infants refugiats de la Guerra Civil Espanyola que van passar per la colònia de Can Marly abans de ser traslladats a l'illa d'Oléron.
Dawn Gifford Engle, activista per la pau, cineasta documental i educadora nord-americana, és la ment darrere d'aquest projecte. Coneguda per connectar joves amb Premis Nobel de la Pau a través de la PeaceJam Foundation, Gifford ha trobat a Llançà un entorn que, a través de la dansa, aborda temes com la memòria, l'amistat i la dignitat humana.
La directora explica que va ser la mateixa Liliane Augé qui va impulsar la investigació sobre els infants refugiats. A mesura que el projecte avançava, les participants van començar a recuperar records familiars lligats a la guerra i la postguerra. Gifford considera que és un moment crucial per parlar d'aquests esdeveniments per evitar la repetició d'errors històrics com guerres o discriminació.
El documental es va gravar gairebé íntegrament amb un telèfon mòbil, la qual cosa li confereix una gran intimitat i proximitat. Tot i la seva trajectòria internacional, aquesta és la primera vegada que Gifford assumeix les funcions de directora, guionista i responsable de la gravació d'un projecte propi. L'èxit internacional, segons la directora, rau en la seva capacitat per parlar de temes universals com la vida, el dolor, l'amistat i la saviesa de la gent gran, connectant amb el públic en temps de caos global.
Més enllà dels premis, Gifford destaca la transformació del grup de dansa, que ha passat de ser una classe a sentir-se com una família. Aquesta barreja de dansa, memòria i comunitat ha convertit una petita història de Llançà en un relat capaç d'emocionar espectadors a nivell mundial, demostrant que les grans històries no sempre requereixen grans capitals ni pressupostos.