La necessitat de protegir la primera línia de costa a la Badia de Roses és cada cop més evident, no només per preservar el turisme de sol i platja, sinó també per salvaguardar espais, ports i infraestructures públiques i privades. Aquesta protecció s'estén més enllà del patrimoni natural, incloent aiguamolls i goles, que són vitals per a l'ecosistema local.

L'experiència de l'Escala en enginyeria dunar, que data de principis del segle XX, és un exemple de com les barreres naturals amb vegetació poden arrelar les dunes i protegir la costa de les tempestes de sorra generades per la tramuntana. Aquesta tècnica va permetre mantenir dempeus localitats com l'Escala i Sant Martí d'Empúries. Oblidar aquest coneixement pioner es considera un error imperdonable, especialment quan el cost de no actuar pot ser cinc vegades superior al de la prevenció.

La transferència d'aquest coneixement a un consorci i l'adaptació d'aquesta enginyeria per protegir la Badia de Roses és una qüestió de voluntat política. Un exemple d'èxit es troba entre Peníscola i Benicarló, on existeix una barrera dunar naturalitzada de set quilòmetres. Aquesta barrera, arrelada i amb una passarel·la per a vianants i ciclistes, demostra que és possible integrar la protecció costanera amb l'ús turístic, fins i tot a tocar de passejos marítims plens d'hotels. Aquesta solució podria ser viable a la Badia de Roses, aprofitant l'amplada de platja existent, que, tanmateix, es troba en regressió cada any.