El patrimoni audiovisual és considerat un dels més fràgils, ja que els suports de vídeo caduquen. Les cintes magnètiques, a diferència de la pedra o el paper, es degraden lentament i s'esborren, fins i tot sense ser utilitzades. Formats tan comuns a les llars dels anys 80 i 90 com el VHS tenen una esperança de vida estimada de només vint a trenta anys.

Altres sistemes posteriors com el 8 mm o el Hi8 poden experimentar una pèrdua de senyal significativa (del 10 al 20%) després de dues dècades a causa de la desintegració magnètica. Aquest procés amenaça amb fer desaparèixer una part fonamental de la nostra memòria comuna, creant un buit entre el cel·luloide i el fitxer digital.

Sovint, quan es parla de patrimoni audiovisual, es pensa en arxius institucionals, però s'oblida el valor incalculable dels arxius particulars. Aquests enregistraments domèstics i actes populars configuren un relat viu dels pobles i la seva gent. Digitalitzar-los no és una qüestió de nostàlgia, sinó de responsabilitat col·lectiva per evitar que aquests testimonis s'esvaeixin.

En aquest context, la figura de Julio Gutiérrez, traspassat recentment als 88 anys, pren un significat especial a Gelida. Va ser una de les ànimes de la segona etapa de Televisió de Gelida i un guardià persistent de la imatge durant més de vint anys.

Com a càmera i membre del consell rector, Gutiérrez va enregistrar actes de tot tipus i moments quotidians del municipi. També va ser clau en la col·laboració per a l'emissió en streaming de les 1es Jornades de la Penedesfera el 2008, a més de recollir al seu arxiu personal els esdeveniments realitzats al poble durant els períodes sense emissió de la televisió local.