La Unió Europea, mitjançant la Directiva 2008, va marcar un gir radical en la gestió dels residus, buscant transformar el model d'economia lineal basat en produir, consumir i rebutjar. Aquest model esgota els recursos naturals i degrada el medi ambient. L'alternativa és l'economia circular, fonamentada en tres principis: reduir, reutilitzar i reciclar.

L'objectiu final d'aquesta transformació és minimitzar dràsticament la generació de residus, establint objectius quinquennals vinculants per als països de la UE, com passar a un 65% de reciclatge l'any 2035. A Espanya, la directiva es materialitza a través de la Llei 7/2022 de Residus i Sòls Contaminats per a una Economia Circular, que obliga els municipis de més de 5.000 habitants a establir una taxa que cobreixi el cost real del servei.

El principi rector de la taxa és que «qui més residus genera i menys recicla, més paga». No obstant això, molts ajuntaments s'han limitat a crear la taxa sense complir els requisits que el seu establiment comporta: justificar adequadament els costos, millorar els serveis de recollida i tractament i incentivar efectivament el reciclatge entre la ciutadania.

Aquesta situació ha deixat al descobert el paper de la Federació de Municipis de Catalunya i la Generalitat, incapaces d'establir directrius coherents. La disparitat de criteris i el diferent tractament de la taxa —imputada dins de rebuts com l'IBI o l'aigua— ofereix un panorama caòtic i incomprensible per als ciutadans.

Resulta pertinent plantejar qüestions clau que exigeixen respostes: S'ha justificat la taxa amb informes públics que demostrin la millora en la gestió ambiental? S'ha descomptat la Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP) per evitar el doble pagament? I, finalment, s'ha personalitzat el cost aplicant el principi de «qui més contamina, més paga» amb bonificacions i incentius reals?