La història de l'orde del Temple, marcada per la persecució del papa de Roma, el Sant Ofici i el rei de França, va portar molts cavallers a la mort. No obstant això, gràcies a la protecció discreta del rei Jaume II el Just, alguns templers van aconseguir salvar-se, ingressant en el monestir de Santes Creus sota identitats falses. Amb ells, van arribar relíquies i tresors que havien custodiat durant segles.

Entre aquests cavallers, un va mantenir la seva identitat secreta fins al final: l'últim ermità de Sant Pere del Gaià. Protegit pel monarca i els monjos de Santes Creus de la Santa Inquisició, aquest ermità va continuar practicant la regla del Temple en la clandestinitat. Els pocs monjos que tenien contacte amb ell l'informaven periòdicament: "Tot va bé, pare abat. Ho fem passar per ermità anacoreta. Viu sol. Es dedica a pregar. A contemplar. A fer penitència. Fa vida de sant, pare abat."

Quan es va trobar proper a la seva mort terrenal, l'ermità va expressar el seu desig de fer-se monjo a Santes Creus. "Estimat abat, sóc l'últim cavaller templer. Agraïm que m'hagin permès quedar-me tots aquests anys a l'ermita fent el que feien els meus germans. Però ja no tinc forces per continuar. Ara voldria venir a viure a Santes Creus", va manifestar.

Així va ser com l'últim templer va abandonar l'ermita de Sant Pere del Gaià. Segons la llegenda, el dia de la seva mort, un potent raig celestial va sorgir del seu cos, visible en molts pobles de la comarca. Els veïns van interpretar-ho com un senyal diví: "Mireu, mireu! Una llum miraculosa surt de Santes Creus i va a parar a l'ermita de Sant Pere!" "Això és el senyal de quan mor un sant." "Déu sigui el bon ermità que vivia a Sant Pere. Ja era molt vell i va voler acabar de passar els seus dies a Santes Creus."

En homenatge a l'últim cavaller templer, nombrosos comarcans van iniciar una processó cap al monestir, fent una parada prèvia a l'ermita de Sant Pere.