Aquesta tendència es manifesta en diversos establiments de la ciutat, on el gust autèntic del “xup-xup de l’àvia” torna a ser el protagonista. Locals com Casa Pagès, l’Andreuenc, Bar Dijous, Granja Elena i el Bar Casi són referents per als esmorzars de forquilla, oferint plats on la salsa convida a sucar-hi pa. El restaurant Can Ugal, a les Corts, també destaca pel seu fricandó.
La recuperació de bodegues històriques com la Manolo i la Gol, juntament amb restaurants clàssics com Ca l’Estevet i els establiments de Carles Gaig (el Petit Comitè i el Gaig), confirmen aquesta revitalització. Fins i tot nous locals, com el Bar Veracruz, incorporen el fricandó a la seva carta, mantenint la recepta tradicional.
La tradició també s'obre a la reinterpretació, com demostra el fricandó de tonyina amb bolets que Jordi Vilà prepara a Alkostat. A més, el fricandó s'adapta a nous formats, com els entrepans que ofereixen les xarcuteries Pamb i la Bodega Montferry, consolidant la seva presència en la gastronomia barcelonina.
Més enllà de les taules, el fricandó ha guanyat popularitat a les xarxes socials, amb receptes virals de joves que ensenyen a preparar plats catalans a Taula per dos (@taulaperdos_). Aquesta efervescència cultural culmina amb la publicació de Fricandónation, un llibre de Miquel Bonet que l'autor descriu com un “thriller gastronòmic gamberro” i una defensa apassionada de la cuina catalana.
“"Juguem amb la hipòtesi que la profecia de la desaparició de la cuina tradicional s’ha complert. El relat ens transporta a una distopia molt propera en què no queda cap rastre dels plats de sempre, o millor dit, gairebé cap rastre, i les mandonguilles amb sípia, la samfaina o el capipota han desaparegut dels menús i les cartes."
Bonet va concebre Fricandónation fa tres anys, en un moment en què la cuina tradicional no semblava tenir un futur prometedor. Tot i la recuperació actual, l'autor expressa la seva preocupació que aquesta tendència sigui només un “cant del cigne o un miratge”, esperant que la cuina catalana “hagi tornat per quedar-se”. En la seva distopia, un “popa gastronòmic” és qui torna a posar de moda la cuina catalana, començant amb una escudella i un fricandó que meravellen un crític francès, desencadenant una febre per convertir el fricandó en el “nou ramen”.
“"Pels joves, el fricandó serà una cosa exòtica."
Bonet lamenta que per a les noves generacions, plats com el fricandó o la samfaina sonin exòtics, a diferència de la Barcelona culinàriament catalana d'abans. Considera que l'activisme actual per la cuina catalana és un senyal que les coses no van bé, però també una mostra de resistència, similar a la situació de la llengua catalana. Recomana el restaurant Alkostat de Jordi Vilà a Barcelona per la seva “receptari i militància”.
