Aquesta setmana es ret homenatge a la figura de Jordi Bonet, apassionat del jazz i mort el 29 de gener de 2005 en un accident d'escalada. L'article se centra en la trajectòria de Guillermo McGill (Montevideo, Uruguai, 1965), reconegut bateria, compositor i professor, la música del qual manté viu el record de Bonet.

Establert a Barcelona des dels 12 anys, McGill ha desenvolupat una carrera marcada per la recerca constant i un llenguatge musical propi. La seva obra dialoga amb diverses tradicions, des del jazz i el flamenc fins a la música contemporània, defugint l'adscripció explícita a un sol corrent.

Va iniciar la seva formació al Taller de Músics de Barcelona, on va obtenir el primer premi del Concurs Nacional de Jazz per a Joves Intèrprets durant tres anys consecutius, i el 1993, el primer premi del Concurs Nacional de Composició de Jazz. Va ser membre fundador del trio de Chano Domínguez, juntament amb Javier Colina, amb qui va participar en la cèlebre pel·lícula Calle 54, dirigida per Fernando Trueba.

La seva projecció internacional s'ha consolidat en l'àmbit de la fusió flamenca i el jazz, col·laborant amb figures de la talla d'Enrique Morente, Dave Liebman, Wynton Marsalis, Tete Montoliu o Jorge Pardo. Ha actuat en escenaris mundials com el Carnegie Hall, el Lincoln Center i el Kennedy Center.

Com a líder, ha publicat set àlbums, incloent-hi Es hora de caminar (2016), que combina jazz i flamenc amb músics com Perico Sambeat i Marco Mezquida. A més de la seva carrera interpretativa, McGill ha exercit una important tasca pedagògica en centres com el Centre Superior de Música del País Basc (Musikene).