La qüestió de la llengua catalana continua sent un punt central en el debat públic, sovint generant discussions repetitives sense conclusions satisfactòries. Malgrat les veus que defensen la resiliència del català, molts perceben una tendència a l'autoboicot que afavoreix els detractors de la llengua.

En aquest context, la relectura de les memòries de Avel·lí Artís-Gener, conegut com a Tísner, titulades Viure per veure (Ed. Pòrtic, 1996), posa de manifest un exemple que l'escriptor qualificava de 'botiflerisme'. Es tracta del conegut com a 'Plenari del No al català' de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1975.

Durant aquella sessió, el regidor Jacinto Soler Padró va presentar una proposta per destinar deu milions de pessetes a cursos d'ensenyament de català. Tot i que l'alcalde i jurista Porcioles havia establert un mecanisme municipal per aprovar ajudes al català mitjançant l'article 26, la proposta va ser elevada al plenari. Allà, va ser tombada pels membres del 'tercio sindical y familiar' que ocupaven la Sala de la Reina Regent.

Entre els divuit vots en contra, es trobava el de Mercedes Carbó, popularment coneguda com la 'mamá del millón' per la seva participació en el programa televisiu Un millón para el mejor. Aquests vots, emesos per catalans, van optar per la continuïtat de l'única llengua que dominava les institucions en aquell moment, un fet que l'autor de les memòries assenyala com un acte de 'botiflerisme' que, amb diferents actors, persisteix en l'actualitat.