Nascut a l'exili francès el 1946, Claret va arribar a l'Estació de França amb disset anys amb l'objectiu de combatre el règim. En una entrevista recent, l'escriptor de la novel·la La casa de les tres xemeneies descriu una ciutat de façanes ennegridis pel fum i una societat marcada per una repressió quotidiana que impedia, fins i tot, que les parelles anessin agafades de la mà pel carrer.
Durant els fets dels Caputxins de Sarrià, on centenars d'estudiants i intel·lectuals com Antoni Tàpies o Salvador Espriu es van tancar per constituir un sindicat democràtic, Claret era delegat d'Arquitectura. L'autor destaca que l'episodi no hauria passat a la història si la policia no hagués decidit assetjar el convent durant tres dies, convertint un acte acadèmic en un símbol internacional.
“"Em vaig haver de menjar dues pàgines de la revista Treball al cotxe de la policia que ens portava a la comissaria de Via Laietana. Gairebé m'ofego."
L'experiència a la prefectura de la Via Laietana i el pas per la presó Model van mostrar-li les dues cares de la dictadura: la crueltat de les tortures patides per companys com José Fariñas o Quim Boix, i la ineficàcia d'uns agents que el confonien amb el seu germà o l'interrogaven per lletres de cançons satíriques contra Franco.
