La longevitat creixent i la baixa natalitat estan modificant radicalment el perfil demogràfic de Catalunya, on ja hi ha més d'un milió i mig de persones majors de 65 anys, representant aproximadament el 20% de la població. Les projeccions indiquen que aquesta proporció podria arribar al 30% l'any 2070, amb un índex de dependència que superaria el 50% en el mateix període.
“"La longevitat no és només una conquesta biològica, és un desafiament cultural, econòmic i humà."
Aquest escenari planteja la necessitat de transformar les ciutats, repensant l'urbanisme, la mobilitat, l'atenció sanitària i, especialment, l'habitatge. Actualment, Catalunya disposa de només uns 3.000 habitatges amb serveis per a persones grans, concentrant-se més de la meitat a Barcelona. Aquesta xifra contrasta amb el gairebé 29% de persones majors de 75 anys que viuen soles, sovint en pisos infrautilitzats i sense adaptacions per a les seves necessitats.
Malgrat el dèficit, existeix una oportunitat significativa, ja que prop del 80% de les persones majors de 65 anys són propietàries del seu habitatge. Això obre la porta a models de transició cap a habitatges més adequats, alliberant alhora pisos per al parc de lloguer assequible. Aquesta estratègia beneficiaria tant els ajuntaments com el sistema d'habitatge i, sobretot, les persones grans, oferint-los espais de convivència, autonomia i accés a serveis comunitaris i sanitaris.
El Pla de 50.000 habitatges del Govern de la Generalitat, que busca ampliar el parc públic fins al 2030, representa una oportunitat clau per incloure la construcció d'habitatges amb serveis assequibles per a la gent gran. La majoria de les persones grans desitgen viure a casa seva i retardar al màxim la institucionalització, fent d'aquesta una prioritat en l'agenda pública per garantir una qualitat de vida òptima en la vellesa.
