Més enllà de les causes habituals com la poca oferta, l'alta demanda, l'especulació o la manca de sòl, la crisi de l'habitatge s'explica també per fenòmens menys visibles. Els experts es refereixen a aquests com a “canvis en les formes de convivència”, que fan que una mateixa quantitat de població necessiti un nombre més gran d'habitatges.
“"Per a la mateixa població necessitem més habitatges i això és un repte molt rellevant."
Carles Donat, director de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge, emmarca aquesta situació en l'anomenada segona transició demogràfica. Aquest fenomen es caracteritza per un descens de la natalitat, un envelliment progressiu de la població, una major diversitat en els models familiars i un notable increment de les llars unipersonals, ja sigui per ruptures matrimonials o per la decisió personal de viure sol. A aquests factors s'hi sumen les arribades de població de fora de l'àrea metropolitana, especialment per migracions internacionals, que plantegen el desafiament d'incrementar el parc d'habitatge habitual.
Un altre factor determinant és l'esgotament de l'estoc d'habitatges que va deixar la crisi immobiliària anterior. Després de l'esclat de la bombolla, molts pisos van quedar buits, però aquesta reserva s'ha anat absorbint durant l'última dècada, deixant el mercat sense aquest amortidor. Aquesta situació genera un desequilibri creixent entre un nombre de llars en augment i un parc d'habitatges que no creix al mateix ritme, impulsant, per exemple, l'increment de les llars compartides, que ja representen un 16% del total a l'àrea metropolitana.
