Aquesta nova realitat a la capital catalana es reflecteix en històries com la de Marcelo Cabrera, un advocat que va arribar de l'Equador amb sis anys. Tot i haver crescut al barri de Gràcia i sentir-se plenament barceloní, lamenta que la societat encara el qüestioni sovint pel seu origen, una barrera invisible que persisteix malgrat els anys de residència.
“"Quan em pregunten d'on soc, no parteixen mai de la base que soc d'aquí."
L'ús de la llengua apareix com un factor determinant en aquest procés. Per a Hassimiou Bangoura, que va arribar de Guinea amb 16 anys i ara treballa a la Trinitat Nova, el català ha estat una eina per connectar amb l'entorn. Segons explica, l'idioma canvia la percepció dels altres, generant una mirada d'acceptació que l'identifica com a algú que realment forma part de la comunitat local.
D'altra banda, l'experiència de l'arquitecta uruguaiana Magdalena Cetrulo, establerta a la ciutat des del 2019, mostra una integració basada en la quotidianitat. Per a ella, sentir-se part de Barcelona no va ser immediat, sinó que va arribar quan la ciutat va deixar de ser un escenari de descoberta per convertir-se en la seva rutina diària i espai d'arrelament.
