El Festival Internacional de Cinema de Cannes va ser l'escenari on, l'any 1952, es va presentar 'Parsifal', una obra cinematogràfica nascuda de l'obsessió wagneriana de l'ebrenc Daniel Mangrané. Aquesta producció, rodada 75 anys enrere, va competir amb títols icònics com 'Un americà a París' o 'Othello', representant un intent audaç i comercialment arriscat per part del cine espanyol.
Daniel Mangrané, fill d'un industrial dels sectors agrícola i químic-farmacèutic, compaginava els negocis familiars amb la direcció de Selecciones Capitolio, una distribuïdora cinematogràfica. La seva passió per Richard Wagner el va portar a concebre l'adaptació de la història del cavaller del Sant Greal, un projecte que va començar a prendre forma a finals dels anys 40.
El procés de censura, encapçalat per Fermín del Amo, va reflectir els dubtes sobre la viabilitat del projecte per a la cinematografia espanyola, tot i reconèixer la bona intenció i la cura en la planificació. Del Amo va advertir sobre la complexitat de la direcció i la realització, i va assenyalar la necessitat de controlar escenes potencialment "innocentment ridícules o decididament pornogràfiques", especialment aquelles que involucraven l'actriu Carmen de Lirio.
Per dur a terme aquest ambiciós projecte, Mangrané va reunir un equip tècnic destacat, incloent Carlos Serrano de Osma en la codirecció, el pintor Carlos Caballero en la direcció artística per recrear Montserrat, i Ricardo Lamote de Grignon per adaptar les partitures wagnerianes. L'actor Gustavo Rojo va interpretar el protagonista, amb la veu de Francisco Rabal, mentre que la ballarina francesa Ludmilla Tcherina va donar vida a Kundria.
El rodatge es va desenvolupar als estudis Orphea de Barcelona i a Montserrat. La Filmoteca de Catalunya conserva documents valuosos de Selecciones Capitolio que detallen la producció, incloent el lloguer de cavalls a la Policia Municipal i costos imprevistos com un viatge de Tcherina a Lió.
En una entrevista de 1951, Mangrané defensava el seu projecte com una "aventura eminentment cinematogràfica" amb "esperit i possibilitats d’innovació", allunyant-se del neorealisme imperant. El cost del film va ascendir a gairebé 7 milions de pessetes, amb una partida important destinada als decorats, inspirats en el cinema de Cecil B. DeMille.
La promoció de 'Parsifal' va ser intensa, ocupant pàgines de revistes i culminant en una gala d'estrena amb personalitats del moment. Tot i l'esforç, la pel·lícula va marxar de Canes sense premis, amb Orson Welles guanyant el Gran Premi. A Espanya, va obtenir reconeixements a la millor fotografia i decorats.
La recepció del públic va ser complexa. Informes ministerials assenyalaven crítiques per la "lentitud de l’acció" i un "argument confús". A Salamanca, es va qualificar de "noble intent" però "inintel·ligible per al gran públic", mentre que a Valladolid es van observar "mostres visibles d’impaciència". L'informe de Càceres va resumir la situació: "Parsifal no es va comprendre perquè decididament s’anava a veure una altra cosa."
L'aventura wagneriana de Mangrané va estar a punt d'arruïnar-lo, tot i que va intentar un segon projecte, 'El duende de Jerez'. 'Parsifal' es manté com un episodi singular del cinema espanyol durant la dictadura, un film que va connectar mística, música de Wagner i una voluntat tècnica i intel·lectual que aspirava a desafiar la cinematografia europea.
