El llegat de Pompeu Fabra, el gran artífex de la reforma i normalització de la llengua catalana, continua sent un referent ineludible. A través dels seus escrits, es percep la seva preocupació constant per les qüestions ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques, fonaments essencials per a la consolidació del català modern. La seva dedicació es reflecteix en la correspondència, com la que va mantenir amb Francesc Matheu el 1934, on acceptava la presidència dels Jocs Florals de Barcelona amb la condició que el seu discurs es publiqués sota les normes de l'Institut d'Estudis Catalans.

La humanitat, ponderació i tenacitat de Fabra són trets destacats per figures com Joan Coromines, que el descrivia com un home amb fortes conviccions polítiques i nacionals. En una carta a Joan Sales, Fabra ja es referia a la llengua parlada com un tresor, una idea que va reiterar en un article de La Vanguardia el 1892, on afirmava que el català literari modern havia de ser el parlat, depurant-ne el vocabulari i la sintaxi.

La seva lluita silenciosa però constant es va dirigir contra la submissió del català a les interferències del castellà i la penetració de castellanismes, un fenomen que s'havia agreujat amb la imposició del castellà i la construcció de l'Estat liberal. Fabra va edificar una obra gegantina per combatre aquest model uniformitzador.

En l'actualitat, la memòria de Fabra ressona amb força davant la pràctica de certs líders polítics que, en les seves declaracions en castellà, no respecten els topònims catalans. Aquesta actitud, que ha estat objecte de crítica per part del conseller de Política Lingüística, es considera impròpia d'un president de Catalunya i un menyspreu cap a la llengua pròpia del territori.