Aquesta façana, caracteritzada per la seva severitat i densitat teològica, va ser ideada per l'arquitecte per expressar el «misteri de la redempció» amb una força formal radical. Una estudiosa de l'obra de Gaudí, que va realitzar la seva tesi doctoral sobre el tema, ha reconstruït la gènesi d'aquest projecte i la seva relació amb la posterior intervenció escultòrica de Josep Maria Subirachs.

Els primers esbossos de la façana es remunten a entre 1892 i 1900, coincidint amb l'ampliació del temple. No obstant això, el disseny definitiu es va concretar el 1911, un any crucial per a Gaudí. Afectat per febres i retirat a Puigcerdà per motius de salut, l'arquitecte va aprofundir en els textos espirituals que sempre havien nodrit la seva visió artística.

Durant aquest període, Gaudí es va dedicar a revisar els Evangelis, el Missal Romà i altres obres fonamentals, en un «retorn exhaustiu a les fonts que inspiraven la seva manera de veure el món». El dibuix de 1911, conservat i analitzat per l'arquitecte Isidre Puig Boada, revela una estructura plena de simbolisme, amb un porxo de sis columnes inclinades i cinc arcs, on les tres portes representen les virtuts teologals i la creu central actua com a eix narratiu.

La proposta arquitectònica de Gaudí s'articula al voltant del tríduum pasqual, buscant representar el misteri de la redempció. A diferència de la exuberant Façana del Naixement, la de la Passió es caracteritza per la seva austeritat, amb «arestes geomètriques molt simples» que busquen provocar una reacció física i espiritual en l'observador, concentrant l'atenció en la tragèdia. L'arquitecte volia una façana «geomètrica, dura, pelada, feta d’ossos», que unís la creu i el sepulcre buit per simbolitzar la identificació entre el Crucificat i el Ressuscitat.

L'estructura arquitectònica va començar a construir-se el 1954, seguint fidelment el projecte original de 1911. Gaudí ja havia anticipat que la seva obra seria continuada per futures generacions. L'escultor Josep Maria Subirachs va assumir la intervenció escultòrica el 1987, adaptant la narrativa i disposant les figures en un ordre cronològic ascendent, amb un llenguatge angular i contemporani que dialoga amb la severitat prevista per Gaudí. El resultat és una interpretació moderna del drama teològic, un escenari de pedra que concentra el pes simbòlic dels tres darrers dies de Jesús.