La caiguda de l'Imperi romà d'Occident va veure l'establiment de nous regnes germànics a Europa, incloent-hi el regne visigot a la península ibèrica. Un nou estudi publicat a la revista Cell, liderat per l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), ha analitzat 243 genomes antics per reconstruir la història poblacional de la península entre els segles I i VIII. La investigació suggereix que la romanització va comportar una profunda transformació demogràfica, connectant la població local amb moviments migratoris del Mediterrani oriental i del nord d'Àfrica, creant una societat heterogènia.
A diferència de l'impacte romà, les migracions germàniques posteriors (sueus, vándals, alans i visigots) van tenir una empremta genètica més limitada. Tot i que es van identificar individus amb ascendència d'Europa central i septentrional, especialment en contextos associats a noves elits polítiques, la majoria de les comunitats van mantenir el perfil divers de la població hispanorromana. La contribució genètica d'aquests grups se situa entre el 12% i el 22%, sense alterar radicalment el paisatge genètic com va succeir en altres regions com Britània o els Balcans.
L'anàlisi genòmica també ha permès recuperar històries individuals. S'han identificat dos germans amb ascendència centreuropea enterrats a distàncies considerables, suggerint rutes migratòries suevas. A més, l'estudi de les anomenades "princeses suevas" revela que la identitat d'un grup migrant no sempre implicava un origen estranger, sinó que podia adquirir-se mitjançant aliances familiars i polítiques, canviant la interpretació de les elits del passat.
Els investigadors assenyalen que les poblacions ibèriques de l'Antiguitat tardana eren genèticament més heterogènies que les actuals, indicant que l'acervo genètic va continuar transformant-se durant els períodes visigot, islàmic i l'expansió dels regnes cristians. Futurs estudis de genomes medievals i postmedievales seran essencials per connectar els antics habitants amb les poblacions actuals.
