La mostra, que es pot visitar al Casal Popular de la Creu Alta, el Tallaret, recull les reivindicacions de les mares afectades per la desaparició forçada dels seus fills a tot Espanya. Aquesta pràctica es va estendre des del franquisme fins ben entrats els anys 90, afectant centenars de famílies. L'acte inaugural va incloure la projecció del curtmetratge I si el meu nadó no va morir?, que il·lustra la problemàtica.

L'exposició es basa en testimonis en primera persona, mostrant les històries de vida i la lluita incansable de les famílies, especialment de les mares, per obtenir veritat i justícia. L'entitat SOS Bebés Robados Catalunya és la protagonista de la mostra, a través d'entrevistes a les dones afectades, que van ser la base per al curtmetratge i un document associat.

Entre els casos destacats hi ha el d'una mare a qui li van comunicar la mort de les seves filles bessones al part el desembre de 1980 a La Maternitat de Barcelona, sense permetre-li veure els cossos. Un altre cas és el d'una dona que encara busca el seu fill desaparegut a l'Aliança de Mataró el 1974, o el d'una altra que busca la seva filla desapareguda en néixer a la Vall d'Hebron l'any 1981. També es presenten històries de nadons sostrets al Clínic de Barcelona el 1960 i a la clínica Nostra Senyora de Lourdes de Gràcia el 1964, així com el cas més tardà registrat a la Vall d'Hebron el 1987.

La desaparició forçada de menors va adquirir una rellevància particular a Espanya a partir de 1938, durant el règim franquista, com a mètode de repressió sistemàtica. Les dones republicanes eren separades dels seus fills menors de tres anys, que sovint eren lliurats a famílies afins al règim, amb la col·laboració de la jerarquia catòlica. A partir dels anys 50, la pràctica va continuar, afectant dones de baixos recursos, mares solteres o víctimes de violència, sota el pretext de 'nens morts' que en realitat eren sostrets per una xarxa d'adopcions irregulars.

Malgrat la mort del dictador el 1975 i l'aprovació de la Constitució de 1978, aquestes desaparicions van persistir fins als anys 90. Al segle XXI, les famílies afectades es van organitzar per reclamar justícia. A Catalunya, es va aprovar la Llei 16/2020 per a la desaparició forçosa de menors, que preveia la creació d'una base de dades d'ADN i una oficina d'atenció. No obstant això, la llei roman sense aplicar-se per manca de pressupostos, una situació reconeguda per un conseller de Justícia l'estiu passat, que va admetre la inacció durant cinc anys.