L'origen de la calçotada: un descuit al foc que va crear una tradició catalana

La popular tradició gastronòmica, que té el seu punt àlgid entre gener i març, va néixer a Valls per un error d'un pagès.

Imatge genèrica d'un munt de calçots rostint-se sobre les flames en una graella tradicional.
IA

Imatge genèrica d'un munt de calçots rostint-se sobre les flames en una graella tradicional.

La popular tradició gastronòmica de la calçotada, que converteix aquesta ceba dolça en la protagonista de l'hivern, va sorgir a Valls (l'Alt Camp) a causa d'un descuit culinari d'un pagès a finals del segle XIX.

La gastronomia catalana destaca per la seva riquesa, varietat i el respecte pel producte de proximitat i de temporada. Plats com el pa amb tomàquet, l'escudella o els canelons formen part de la identitat cultural de Catalunya, lligada estretament al calendari i les celebracions populars.
La temporada dels calçots s'estén de novembre a abril, sent els mesos de gener, febrer i març els de màxim consum. L'origen d'aquesta tradició es remunta a Valls, a l'Alt Camp, on un pagès anomenat Xat de Benaiges va trobar dues cebes grillades al seu hort.
Benaiges va decidir tornar a llençar les cebes al foc per aprofitar-les, però l'excés de flama les va carbonitzar per fora. En pelar la part cremada, va descobrir que l'interior continuava sent tendre i presentava un sabor dolç i melós, molt diferent al de la ceba crua.
Aquest descobriment va portar Benaiges a perfeccionar el cultiu, amuntegant terra a la base de la tija (procés anomenat “calçar”) per allargar la ceba, donant origen al nom de calçot. Abans de ser una tradició popular, era l'aliment de les famílies més humils durant l'hivern.
A mitjans del segle XX, la Penya artística l’Olla de Valls va popularitzar el costum organitzant grans banquets. Des de l'any 2001, els calçots de Valls gaudeixen del segell d'Indicació Geogràfica Protegida (IGP), garantint-ne la qualitat i l'origen.