La seva obra més cèlebre és Sátántangó, fruit d'una col·laboració inicialment tensa amb l'escriptor László Krasznahorkai, qui el va rebutjar abans d'acceptar la seva proposta. Aquesta relació va culminar també amb el guió de l'esplèndida L'home de Londres, basat en un relat de Simenon.
Tarr defensava que obres com Sátántangó, de més de set hores, s'havien de veure senceres, considerant-ho un exercici fonamental de l'experiència. La seva mirada es va entrellaçar amb la prosa de Krasznahorkai, guanyador del Nobel, compartint una narrativa de lentitud i demorant-se en la bellesa i la brutícia de la realitat.
“"Sou lliures, em cago en la indústria cinematogràfica! Viviu la vida, estudieu la vida. I el cine... vindrà."
La seva filosofia estètica i política es resumia en la seva visió que una pel·lícula és “una persona” amb qui es comparteix intimitat. Aquesta exclamació la va fer el passat març a Barcelona, en una de les seves últimes aparicions públiques davant del seu auditori.
El cineasta va tractar temes com el silenci, el fang i la pluja, reflectint l'univers palpable des de la infància a l'Hongria comunista fins als marginats de Viena en el seu darrer treball, fent una incisió dolorosa en el col·lapse de l'humanisme i el triomf del capitalisme.
