Una molècula inspirada en el sistema digestiu d'una planta carnívora, la Nepenthes ventrata, podria canviar la vida de les persones celíaques. Anomenada celiacasa, aquest enzim té la capacitat de degradar el gluten durant les primeres etapes de la digestió, obrint una nova via terapèutica per a aquesta malaltia autoimmunitària.
La recerca, liderada conjuntament per l'Institut de Biologia Molecular de Barcelona del CSIC, l'Institut de Recerca en Nutrició i Seguretat Alimentària (INSA) i la Facultat de Farmàcia i Ciències de l'Alimentació de la UB, se centra en una malaltia autoimmunitària provocada pel consum de gluten i altres prolamines presents en els cereals.
Segons explica el professor d'investigació de l'IBMB-CSIC, F. Xavier Gomis-Ruth, la celiacasa funciona eficaçment en un entorn àcid com l'estómac. La seva acció consisteix a desfer el gluten abans que arribi a l'intestí, prevenint així la resposta inflamatòria autoimmunitària característica de la celiaquia i ajudant les persones intolerants a digerir millor els aliments.
La visió a futur és que la celiacasa es comercialitzi com un suplement nutricional, no com un medicament. Actualment, l'única alternativa terapèutica per a les persones celíaques o amb intolerància al gluten és seguir una dieta estricta lliure d'aquesta proteïna, present en cereals com el blat, l'ordi i el sègol.
El director de l'INSA de la Universitat de Barcelona, Francisco J. Pérez Cano, destaca la importància d'aquest enzim per a aquelles situacions en què una persona celíaca pot ingerir traces de gluten accidentalment, per exemple, en un restaurant. La celiacasa actuaria com a complement a la dieta, contrarestant els possibles efectes d'una ingesta no intencionada i proporcionant una major seguretat.
Els assajos preclínics, realitzats amb un simulador del sistema digestiu i en models de ratolins celíacs, han demostrat l'eficàcia de la celiacasa. L'enzim va ser capaç de degradar gairebé completament el gluten a l'estómac, evitant que les proteïnes potencialment perilloses arribessin a l'intestí i causessin efectes adversos. Els ratolins tractats van aconseguir evitar els biomarcadors típics de la malaltia, com l'alteració de la microbiota.
Ara, l'equip investigador es troba en una fase crucial per comprovar si aquesta eficàcia es manté en humans mitjançant assajos clínics. Paral·lelament, s'està treballant en la creació d'una spin-off per avançar en el desenvolupament del projecte. Si les proves de seguretat són positives i la molècula demostra ser efectiva en persones, podria estar disponible al mercat en un termini de dos a tres anys.
