La imatge clàssica del cafè europeu, amb taules arrecerades sota el tendal i enganxades a la façana, permet als clients observar el carrer com si fos un espectacle. Aquest disseny, que facilita el servei als cambrers i ofereix un ambient acollidor, és tradicional en moltes ciutats.

No obstant això, aquesta configuració pot representar un obstacle per a les persones amb discapacitat visual. Ciutats com París han implementat solucions enginyoses, com catifes o petits sòcols a la base de les terrasses, que creen un límit detectable amb el bastó sense alterar la disposició de les taules. A Londres, s'utilitzen rajoles amb relleu de puntets o ratlles per guiar els vianants per un passadís segur.

En contrast, Barcelona va optar per un canvi més radical, desplaçant les terrasses cap a la calçada, allunyant-les de la façana. Aquesta decisió busca alliberar les voreres, permetent als vianants passejar sense obstacles arran de botigues i portals. Aquesta mesura garanteix una paret neta que serveix de guia per a les persones amb discapacitat visual.

Aquesta solució, però, té els seus inconvenients. Els cambrers han de travessar el pas dels vianants amb les safates, i els clients se senten més exposats al soroll i al trànsit. El debat sobre l'estabilitat i la psicologia de l'espai urbà suggereix que detalls com aquests poden influir en les emocions i el comportament dels ciutadans, plantejant si una ciutat més arrecerada seria emocionalment més estable o si la incomoditat fomenta una Barcelona més activa i inconformista.