El record d'un moment de vulnerabilitat a la Vermuteria Lou serveix com a punt de partida per reflexionar sobre la sensació inicial d'estabilitat i acceptació que va sentir l'autor en arribar a Barcelona, escapant d'una província on se sentia atrapat.

Aquesta recerca d'una nova realitat, que al principi semblava plena de promeses i amistats increïbles, aviat es va topar amb la complexitat de la vida a l'estranger. L'autor assenyala que aquesta és una experiència compartida per milers de persones que descobreixen la fragilitat emocional i la temporalitat que impregna els vincles forjats lluny de casa.

Quan es viu lluny de l'entorn original, no hi ha marge per a relacions superficials. Hi ha una necessitat urgent d'arrels ràpides i complicitats que puguin sostenir la nostàlgia. No obstant això, el ritme de la ciutat obliga a una presentació constant, sovint sense que es transformi en una intimitat real i duradora.

L'autor critica la tendència moderna de “trobar-se per actualitzar-se”, que converteix l'amistat en un simple intercanvi de dades sense espai per a la vulnerabilitat. Aquesta superficialitat és especialment cruel per als qui han hagut de començar de zero, ja que la profunditat emocional és l'únic que pot fer que una ciutat nova se senti habitable.

Finalment, l'article conclou que l'amistat, avui més necessària que mai, ha de ser entesa com un acte de coratge. Fent referència a la cançó Ci vorrebbe un amico, l'autor subratlla que ser refugi i escoltar sense pressa és el repte per fer que el món sembli, per un instant, un lloc completament habitable.