El Jaume Calbet, nascut a la Bisbal del Penedès, va ser cridat a files l'abril del 1938 amb només 17 anys, juntament amb 30.000 nois nascuts el 1920. Després d'un mes d'instrucció a Reus, va ser enviat immediatament al front de l'Ebre per lluitar pel bàndol republicà.
“"Amb una calor terrible. Cada vegada que anava cap a baix al riu a buscar ferits, omplia la cantimplora. Me’n posava tanta com podia, agafava la llitera amb el soldat ferit, i cap amunt per aquelles muntanyes, el deixàvem i altra vegada cap baix. Van fer una mortaldat… els primers a arribar allí del 41, s’escapaven i cridaven, i ploraven…"
La seva supervivència va ser una successió de miracles. Després de patir una infecció intestinal per beure aigua contaminada del riu, va fingir estar morint a l'hospital per evitar tornar al front. Més tard, va sobreviure a un bombardeig on un tros de bomba va impactar a la seva cartutxera, salvant-li la vida.
“"Amb el fusell apuntant-nos, l’oficial va cridar 'Alto! manos arriba! salgan de aquí!', vam sortir amb les mans enlaire i el primer que em va dir va ser: 'Conoces esto? Era un escut amb les fletxes de la falange'. Érem 3.000 persones, tots en una sala sense llits, sense mantes i sense res."
Després de ser fet presoner, va passar per l'infern del camp de concentració de Santoña, a Cantàbria, on els presoners republicans eren maltractats. Tres mesos i mig després, va ser alliberat i obligat a servir a l'exèrcit nacional fins als 24 anys, tornant a casa seva a la Bisbal per començar una nova vida com a comptable a l'Hospitalet de Llobregat.
