En un món on la mesura i la classificació ho dominen tot, des de restaurants fins a pel·lícules i "m'agrada" a les xarxes socials, el filòsof C. Thi Nguyen ha encunyat el terme "captura de valor". Aquest concepte descriu com les persones adopten valors externs sense qüestionar-los, deixant que aquestes mètriques defineixin el seu comportament i percepció del món. El seu llibre The Score: How to Stop Playing Somebody Else's Game adverteix sobre la omnipresència d'aquest fenomen.
Aquesta dinàmica genera una paradoxa fonamental: tot i que les mètriques són essencials per a la coordinació social, sempre hi ha una bretxa entre allò que es mesura i allò que realment té importància. Sovint, els aspectes més significatius de l'existència són inquantificables. Nguyen il·lustra aquesta tensió amb l'exemple dels jocs: en una partida de cartes familiar, l'objectiu és guanyar, però el propòsit real és gaudir de la companyia. Per tant, la satisfacció pot existir fins i tot en la derrota, sempre que es prengui la victòria amb serietat, mantenint un equilibri delicat.
Les mètriques són útils: permeten que persones amb interessos diferents treballin juntes cap a una meta compartida i senzilla, com una revista que vol augmentar el nombre de lectors, tal com passa amb la revista Fonoll. Però en aquest procés perdem de vista els nostres objectius personals i més profunds.
El problema sorgeix quan aquesta lògica del joc es trasllada a la vida quotidiana, saturant-la de classificacions i puntuacions. Tot i que les mètriques poden facilitar la col·laboració cap a objectius compartits, com l'augment de lectors d'una publicació com la revista Fonoll, aquesta obsessió pot desviar l'atenció dels propòsits personals més profunds. La recerca de "m'agrada" o bones notes pot portar a la creença que allò que no es pot quantificar –una recepta sense seguidors, un poble desconegut o una persona corrent– manca de valor o és insignificant.
Amb el temps, aquesta tendència fomenta una homogeneïtzació del discurs i dels consensos implícits: una recepta excel·lent es defineix per milers de "m'agrada", i l'atractiu personal s'associa a certs cànons. Com més es classifica, més es perpetua aquest sistema, fent que qualsevol element fora d'ell sembli estrany. Nguyen, des de la seva experiència com a practicant de monopatí, cuina i io-io, observa com la introducció de puntuacions en activitats sense mètriques prèvies pot reduir la varietat de l'excel·lència. Per exemple, les competicions de monopatí han prioritzat els trucs espectaculars sobre l'estil, i les puntuacions del vi han afavorit els vins intensos en detriment dels subtils.
En l'actualitat, malgrat l'existència de nombrosos nínxols culturals que permeten aprofundir en qualsevol interès, la reunió de persones amb passions comunes sovint condueix a l'establiment de jerarquies i a una estandardització fractal. La proposta de Nguyen per a aquesta problemàtica és perseguir propòsits propis sense la necessitat de justificació externa. Al final del seu llibre, suggereix que els jocs compartits podrien ser vies per a la realització personal, una conclusió individualista que adquireix sentit en un context on les mètriques alienes ens atrapen, fent que, potser, l'única sortida sigui "jugar sol".
