La figura del 'negre literari' o ghost writer, que presta la seva ploma a canvi de l'anonimat, és un fenomen que es remunta almenys al segles XVIII, quan autors com Pedro Estala ja escrivien per a tercers. Aquesta pràctica, abans un ofici, s'ha convertit avui en “el pecat mortal de les lletres”, protegit per estrictes contractes de confidencialitat.
Quan l'autoria oculta es revela, com en el cas del llibre Sabor a hiel, el càstig sol ser la retirada de l'obra, tot i que l'escàndol és sovint breu. No obstant això, la pràctica es tolera o fins i tot es demana en l'àmbit dels discursos polítics, on figures com el president Sánchez han reconegut la col·laboració d'autors com Irene Lozano, o com l'escriptor J.R. Moehringer amb Andre Agassi.
Per què repudiem el negre literari però acceptem el guionista invisible del presentador?
Darrere de grans frases polítiques, com el “Puc prometre i prometo” de l'expresident espanyol, s'amaguen plomes com la de Fernando Onega, o en el cas de l'eloqüència de l'expresident Obama, la de Jon Favreau. Aquesta autoria diluïda esdevé un espectacle acceptat. La ironia d'aquesta essència prestada es va fer palpable amb el grup Milli Vanilli, que va guanyar un Grammy amb una cançó, Girl, you know it’s true, que ni tan sols cantaven.
