La saviesa popular recorda el trenet d’Olot, que “surt quan vol i arriba quan pot”. Avui, la xarxa de Rodalies, dependent de Renfe i Adif, funciona pitjor a causa de la insuficient inversió. Això crea un cercle viciós que no només maltracta els usuaris d’avui, sinó que hipoteca i menysprea els passatgers potencials del demà.
Altres xarxes com les d’FGC o el metro de la Barcelona metropolitana demostren que l’espiral s’inverteix quan es treballa des de la proximitat i amb consciència. Des de l'independentisme, se sol argumentar que una República Catalana seria molt més sensible a les necessitats de Rodalies, ja que un govern radicat a Barcelona no aguantaria el malestar ciutadà com ho fa l'actual a Madrid.
Darrere de totes les reivindicacions hi ha un punt de conformisme, de manca d’ambició, en pregar simplement que sobrevisquem amb el que tenim.
Més enllà de reparar avaries i retards constants, s'oblida que la xarxa no només s'ha envellit, sinó que s'ha degradat. Fa cent anys, el servei era millor, arribant a poblacions com Caldes de Montbui, Palamós, Banyoles o Olot. Aquesta manca d'ambició es limita a demanar que les coses no empitjorin, oblidant les línies històriques desaparegudes.
Les estretors actuals no haurien d’impedir parlar del futur: recuperar línies històriques, completar l'electrificació i el desdoblament de trams, com el de la línia sencera de Puigcerdà, o pensar en noves rutes, com allargar les línies pirinenques fins a la Seu i Andorra. També caldria executar projectes ja contemplats, com la cèlebre línia orbital (que uniria Vilanova amb Mataró passant per Terrassa, Sabadell i Granollers) o l'Eix Transversal ferroviari.
