La llei de Brandolini: com la mentida política guanya la batalla al rigor

Un article d'opinió analitza com les afirmacions senzilles i impactants triomfen sobre les dades complexes en el debat públic actual.

Imatge genèrica d'un micròfon en un faristol.
IA

Imatge genèrica d'un micròfon en un faristol.

Un article d'opinió reflexiona sobre com la política actual sovint prioritza les afirmacions senzilles i impactants sobre la veritat rigorosa, seguint la llei de Brandolini, que assenyala la facilitat amb què es difonen les falsedats.

L'article analitza com en el panorama polític actual, la "llei de Brandolini" –la idea que desmuntar una falsedat requereix molta més energia que crear-la– s'ha convertit en una estratègia dominant. Els polítics utilitzen frases impactants i simplificades que es viralitzen ràpidament, mentre que les explicacions rigoroses i basades en dades triguen més a arribar i tenen menys ressò.
Es descriu la mecànica d'aquesta tàctica: una declaració contundent, sovint sense fonament, es difon a través de talls de vídeo i tertúlies mediàtiques, generant un debat superficial. En contrast, qui intenta aportar rigor ha d'explicar complexitats com pressupostos, legislació o context internacional, una tasca que sovint arriba tard i amb menys impacte.
La política moderna ha transformat aquest desequilibri en una "indústria" on es fan servir "mitges veritats, gràfics sense escala, percentatges sense base" i "anècdotes convertides en diagnòstic nacional". Aquestes "bajanades" viatgen lleugeres, sense necessitat de proves o memòria històrica, permetent canvis de discurs constants sense conseqüències per a la coherència.
El text argumenta que el rigor és lent i menys atractiu per a un electorat "cansat, saturat, emprenyat o simplement ocupat intentant arribar a final de mes". La frase simple i la consigna ressonen millor que les explicacions matisades, ja que "la consigna acaricia la ràbia; la dada demana un petit esforç".
La mentida política, segons l'autor, rarament es presenta com a tal. Sovint conté "una engruna de veritat al trau", una "xifra certa sense context" o una "excepció disfressada de sistema". Desmentir aquestes afirmacions, fins i tot amb èxit, sovint només serveix per "repetir el marc" i mantenir l'atenció sobre la falsedat inicial.
L'article conclou que la veritat necessita ser defensada activament amb "ritme, llenguatge, mala llet ben administrada" i no només amb informes tècnics. La manca d'una comunicació efectiva fa que el rigor sembli "una biblioteca amb la porta tancada", mentre que la "bajanada" té "autopista" i guanya per "golejada emocional".
Per tant, no es tracta de convertir el rigor en propaganda, sinó d'entendre que la correcció i la veritat necessiten ser comunicades de manera àgil i accessible per competir amb la rapidesa i l'impacte de les falsedats en el debat públic.