Quan imaginem una sala de vistes hi posem testimonis, advocats togats i piles de documents. Però en un nombre creixent de pleits, el testimoni decisiu no és una persona: és un número.
Quant va deixar d'ingressar una empresa quan li van incomplir un contracte? Quant valia un negoci el dia que es va trencar un matrimoni? On van anar a parar els diners que es van esfumar en una estafa amb criptomonedes? Respondre aquestes preguntes amb prou solidesa perquè aguantin davant d'un jutge és, en essència, la feina de l'economia forense.
Convé desfer un equívoc d'entrada. L'economia forense no és comptabilitat ordinària ni assessoria fiscal. És investigació amb finalitat probatòria: agafa les eines de l'economia, la comptabilitat i les finances i les posa al servei d'un objectiu molt concret, reconstruir què va passar i quantificar-ho amb un mètode que resisteixi l'escrutini del jutge, de l'àrbitre i —sobretot— de l'expert de la part contrària. La diferència no és menor. Un assentament comptable explica una operació; un informe pericial ha de poder defensar cada xifra davant de qui té tots els incentius per desmuntar-la.
Tota investigació econòmica comença igual: amb una pregunta clara i un garbuix de documents que, de bones a primeres, no diuen res. Comptes anuals, contractes, extractes bancaris, correus, fulls de càlcul, de vegades el registre públic d'una cadena de blocs. La feina consisteix a ordenar aquest material, formular una hipòtesi, contrastar-la amb les dades i descartar el que no se sosté. El que distingeix un bon dictamen d'una simple opinió és la traçabilitat: cada conclusió ha de poder seguir fins a la dada que la suporta, i cada mètode ha d'estar avalat per la jurisprudència o per la pràctica professional acceptada.
Si una xifra no es pot justificar, no entra a l'informe.
On apareix tot això? Primer, als tribunals. En l'àmbit civil i de família, per calcular el lucre cessant d'un accident o per valorar l'empresa que forma part del patrimoni familiar. En el mercantil, quan dos socis es barallen pel valor de la seva participació o quan una companyia denuncia competència deslleial. I en el penal econòmic, on l'informe sovint serveix per quantificar el perjudici d'una estafa, d'una administració deslleial o d'una apropiació indeguda: posar una xifra exacta al dany és, moltes vegades, el que permet sostenir l'acusació.
En tots aquests casos el dictamen del perit té la consideració de prova, i pot ser determinant per al resultat del procés.
Però els tribunals ja no són l'únic escenari. Cada cop més conflictes empresarials es resolen per arbitratge, una via més ràpida, confidencial i especialitzada que la judicial. Allà l'expert econòmic té un paper central: és qui tradueix un incompliment contractual en una indemnització concreta, qui valora una concessió o una marca, qui posa números a allò que les parts discuteixen en abstracte. En l'arbitratge internacional, on conflueixen jurisdiccions i legislacions diferents, aquesta feina exigeix encara més cura metodològica, perquè el tribunal arbitral haurà de comparar dictàmens elaborats sota criteris molt diversos.
Alguns exemples ajuden a aterrar-ho. El càlcul del lucre cessant —el benefici que algú ha deixat de percebre per un fet aliè— sembla senzill, però obliga a construir un escenari hipotètic creïble: què hauria passat si el dany no s'hagués produït. La valoració d'una empresa pot fer-se per descompte de fluxos de caixa, per múltiples de mercat o pel valor patrimonial ajustat, i triar el mètode adequat al cas és ja mitja feina.
I en el terreny més nou, el rastreig d'actius en una *blockchain* permet seguir el camí dels diners en un registre públic i immutable, fins i tot quan l'estafador creia haver-ne esborrat el rastre. Que una estafa amb criptomonedes sembli un cas perdut no vol dir que ho sigui: sovint la informació hi és, només cal saber-la llegir.
I aquí apareix la part menys tècnica i potser més important de l'ofici: la independència.
El valor d'un perit no és dir al client el que vol sentir, sinó oferir una veritat defensable. Un informe inflat es desinfla a la primera pregunta de la part contrària, i quan això passa, perjudica precisament qui l'ha encarregat.
Per això el bon dictamen combina dues coses que no sempre van juntes: rigor tècnic i claredat. Ha de ser prou sòlid per convèncer un altre economista i prou clar perquè l'entengui un jutge que no ho és. Un informe que ningú no entén no convenç ningú.
Tot plegat dibuixa una figura discreta però cada cop més present als procediments amb component econòmic.
Qualsevol de nosaltres pot trobar-se, sense buscar-ho, en una disputa on la veritat no és una qüestió de paraules sinó de números: una disputa mercantil, un problema de patents, un producte bancari mal venut, un frau digital. Saber que aquesta feina existeix —i que una xifra ben fonamentada pot decidir un pleit— ja és un primer pas per defensar-s'hi.
Perquè els números, contra el que diu el tòpic, no parlen sols. No menteixen, però tampoc declaren per iniciativa pròpia. Algú els ha de saber llegir, ordenar i, arribat el cas, fer-los declarar davant del tribunal.
Quant va deixar d'ingressar una empresa quan li van incomplir un contracte? Quant valia un negoci el dia que es va trencar un matrimoni? On van anar a parar els diners que es van esfumar en una estafa amb criptomonedes? Respondre aquestes preguntes amb prou solidesa perquè aguantin davant d'un jutge és, en essència, la feina de l'economia forense.
Convé desfer un equívoc d'entrada. L'economia forense no és comptabilitat ordinària ni assessoria fiscal. És investigació amb finalitat probatòria: agafa les eines de l'economia, la comptabilitat i les finances i les posa al servei d'un objectiu molt concret, reconstruir què va passar i quantificar-ho amb un mètode que resisteixi l'escrutini del jutge, de l'àrbitre i —sobretot— de l'expert de la part contrària. La diferència no és menor. Un assentament comptable explica una operació; un informe pericial ha de poder defensar cada xifra davant de qui té tots els incentius per desmuntar-la.
Tota investigació econòmica comença igual: amb una pregunta clara i un garbuix de documents que, de bones a primeres, no diuen res. Comptes anuals, contractes, extractes bancaris, correus, fulls de càlcul, de vegades el registre públic d'una cadena de blocs. La feina consisteix a ordenar aquest material, formular una hipòtesi, contrastar-la amb les dades i descartar el que no se sosté. El que distingeix un bon dictamen d'una simple opinió és la traçabilitat: cada conclusió ha de poder seguir fins a la dada que la suporta, i cada mètode ha d'estar avalat per la jurisprudència o per la pràctica professional acceptada.
Si una xifra no es pot justificar, no entra a l'informe.
On apareix tot això? Primer, als tribunals. En l'àmbit civil i de família, per calcular el lucre cessant d'un accident o per valorar l'empresa que forma part del patrimoni familiar. En el mercantil, quan dos socis es barallen pel valor de la seva participació o quan una companyia denuncia competència deslleial. I en el penal econòmic, on l'informe sovint serveix per quantificar el perjudici d'una estafa, d'una administració deslleial o d'una apropiació indeguda: posar una xifra exacta al dany és, moltes vegades, el que permet sostenir l'acusació.
En tots aquests casos el dictamen del perit té la consideració de prova, i pot ser determinant per al resultat del procés.
Però els tribunals ja no són l'únic escenari. Cada cop més conflictes empresarials es resolen per arbitratge, una via més ràpida, confidencial i especialitzada que la judicial. Allà l'expert econòmic té un paper central: és qui tradueix un incompliment contractual en una indemnització concreta, qui valora una concessió o una marca, qui posa números a allò que les parts discuteixen en abstracte. En l'arbitratge internacional, on conflueixen jurisdiccions i legislacions diferents, aquesta feina exigeix encara més cura metodològica, perquè el tribunal arbitral haurà de comparar dictàmens elaborats sota criteris molt diversos.
Alguns exemples ajuden a aterrar-ho. El càlcul del lucre cessant —el benefici que algú ha deixat de percebre per un fet aliè— sembla senzill, però obliga a construir un escenari hipotètic creïble: què hauria passat si el dany no s'hagués produït. La valoració d'una empresa pot fer-se per descompte de fluxos de caixa, per múltiples de mercat o pel valor patrimonial ajustat, i triar el mètode adequat al cas és ja mitja feina.
I en el terreny més nou, el rastreig d'actius en una *blockchain* permet seguir el camí dels diners en un registre públic i immutable, fins i tot quan l'estafador creia haver-ne esborrat el rastre. Que una estafa amb criptomonedes sembli un cas perdut no vol dir que ho sigui: sovint la informació hi és, només cal saber-la llegir.
I aquí apareix la part menys tècnica i potser més important de l'ofici: la independència.
El valor d'un perit no és dir al client el que vol sentir, sinó oferir una veritat defensable. Un informe inflat es desinfla a la primera pregunta de la part contrària, i quan això passa, perjudica precisament qui l'ha encarregat.
Per això el bon dictamen combina dues coses que no sempre van juntes: rigor tècnic i claredat. Ha de ser prou sòlid per convèncer un altre economista i prou clar perquè l'entengui un jutge que no ho és. Un informe que ningú no entén no convenç ningú.
Tot plegat dibuixa una figura discreta però cada cop més present als procediments amb component econòmic.
Qualsevol de nosaltres pot trobar-se, sense buscar-ho, en una disputa on la veritat no és una qüestió de paraules sinó de números: una disputa mercantil, un problema de patents, un producte bancari mal venut, un frau digital. Saber que aquesta feina existeix —i que una xifra ben fonamentada pot decidir un pleit— ja és un primer pas per defensar-s'hi.
Perquè els números, contra el que diu el tòpic, no parlen sols. No menteixen, però tampoc declaren per iniciativa pròpia. Algú els ha de saber llegir, ordenar i, arribat el cas, fer-los declarar davant del tribunal.
