Els advocats generalment desaconsellen als seus clients investigats per corrupció declarar en comissions parlamentàries, ja que el que diguin pot incriminar-los o donar pistes a la Fiscalia. Tot i això, figures com l'exconsellera Salomé Pradas o l'exsecretari del PSOE, Santos Cerdán, han optat per comparèixer, buscant aprofitar el ressò mediàtic per defensar la seva versió, fins i tot en contra del criteri dels seus lletrats.
Que si només serveixen per a lluïment de qui pregunta, que si, com va passar quan Pedro Sánchez va comparèixer fa unes setmanes al Senat, són un 'i tu més' que no fa altra cosa que generar desafecció.
Malgrat les crítiques sobre el seu caràcter de 'xou' o 'i tu més', aquestes comissions són necessàries per a la vida democràtica. Permeten delimitar les responsabilitats polítiques, portar conclusions al ple per ser votades i fan possible que la veu dels protagonistes arribi al ciutadà sense les limitacions que imposa el procés judicial per garantir els drets de les parts.
L'exemple de la família Pujol demostra la impossibilitat d'esperar la resolució judicial. El cas es va començar a investigar el 2012, la confessió va ser el 2014 i la compareixença al Parlament de Catalunya es va produir el 2015, ajudant a entendre la cara menys presentable del pujolisme. Si s'hagués esperat al judici, que ha començat recentment a l'Audiència Nacional, la compareixença s'hauria endarrerit més d'una dècada.
Altres comissions han demostrat la seva utilitat històrica. La del Congrés sobre l'11-M va aprovar conclusions antiterroristes que encara són vigents, i la d'Operació Catalunya al Congrés està posant en evidència l'actuació de l'estat profund i la negativa de la Justícia a depurar responsabilitats. Per tant, les comissions d'investigació són benvingudes, encara que a vegades puguin desesperar.
