Els recents accidents ferroviaris han posat de manifest la vulnerabilitat d'un sistema de transport que l'opinió pública considera insuportable per a una societat del segle XXI. Es qüestiona que es parli de "mala sort" o "desgràcia" davant esdeveniments com el pas d'un altre tren en sentit contrari o l'esllavissada d'un mur provocada per les pluges o una Dana.
Aquesta percepció de negligència s'estén a altres sectors clau. L'autor recull el sentiment de pagesos, pescadors, metges, ensenyants i maquinistes, que manifesten estar al límit. Es fa referència a les tres malalties de declaració i sacrifici obligatoris que, en poques setmanes, han afectat greument el sector primari.
Esgarrifa constatar que aquesta és la incompetència, la ineficàcia, la ineficiència, la burocràcia... d'un sistema que utilitza quantitats estratosfèriques de diners i mitjans que es perden pel colador de la corrupció.
Com a exemple històric de negligència prolongada, es recorden els accidents terrorífics que es produïen a la cruïlla de Balaguer coneguda com "l'Empalme". La causa era sempre la mateixa: algú no respectava l'estop. Van passar anys fins que les autoritats van fer la inversió necessària per evitar-ho, substituint la solució anterior de posar cartells que anunciaven el nombre de morts.
A Catalunya, el caos ferroviari s'arrossega des de fa anys, afectant primer Renfe, després sumant-hi Adif i ara, amb un traspàs que es percep com a incomplet, la Generalitat. L'opinió conclou que la causa de la desgràcia major és la incompetència i la ineficàcia en la previsió i l'actuació, i no la simple casualitat.
