Durant una visita guiada al Pont Vell, que creua la Noguera Ribagorçana al Pont de Suert, va sorgir una matisació interessant: el so de l'aigua d'un riu no és soroll, sinó un so precís, un murmuri o remor que pot arribar a ser una música sense solfa. Aquesta sonoritat natural, especialment en temps de primavera amb el riu esplendorós i envoltat de verdor, confereix pau i harmonia, especialment quan no és pertorbada per sons humans.

La natura genera sons que acompanyen i enriqueixen els silencis, en lloc de trencar-los. El cant de les onades del mar, el flux d'un riu, el refilar dels ocells, un suau vent entre les fulles o la pluja que humiteja la terra, són elements que reconforten i dibuixen l'ambient. Aquests sons naturals, lluny de ser una pertorbació, acaronen la quietud.

Al capvespre, quan el sol comença a ponent, la cantúria dels ocells —orenelles, estornells, pardals— omple l'ambient. Aquesta ocellada, que teòricament podria trencar el silenci, genera en absència de sorolls humans una profunda calma i una reconfortant quietud, un silenci asserenat.

El silenci esdevé un bé escàs a causa del tràfic humà i el soroll constant, així com per la dificultat de trobar moments de solitud o quietud compartida en una societat cada cop més connectada i distreta. No obstant això, el silenci és imprescindible per retrobar-nos com a éssers humans, per cultivar les nostres qualitats i aprofundir en nosaltres mateixos i en les relacions amb els altres.

Els silencis ben entesos ens reconecten amb la natura, amb nosaltres mateixos i amb els nostres éssers estimats. Malauradament, existeixen també silencis imposats per l'opressió o la manca de compromís, gàbies que limiten la llibertat.