L'autor de Vila-seca de Solcina (1947) reuneix en aquest nou volum observacions sobre el món quotidià —des de la boira d’Alpicat fins a la presència dels seus nets—, transformant la vida simple en paraula. Per a Rovira, les ganes de viure i les d’escriure van íntimament unides, sent l'escriptura el moment on viu amb més intensitat.
“"Crec que la vellesa és una edat bellíssima. M’agrada ser vell més del que em va agradar ser jove. La joventut s’ha de passar com una malaltia."
El dietari també ret homenatge a l'amistat "fraternal" que va mantenir amb el poeta Joan Margarit, a qui considera el germà gran que no va tenir. A més, Rovira subratlla la importància de l'obra de Baudelaire, el poeta que més l'ha emocionat, destacant la seva capacitat per dir coses noves utilitzant motlles clàssics, una lliçó que considera fonamental per a qualsevol escriptor.
En un passatge personal, l'escriptor explica la seva "victòria moral" en canviar-se oficialment el nom de Pedro a Pere, un nom que li va ser imposat pel Franquisme. També critica la tendència actual a jutjar l'art amb criteris no artístics, sense situar obres com les de Picasso o Baudelaire en el seu context històric.
