L'autor de Les flors del mal (traducció de Baudelaire) i La mar de dins torna al format de dietari per observar el món amb una lucidesa que troba bellesa en els detalls simples, com “la boira d’Alpicat” o la presència dels seus nets. Rovira afirma que les ganes de viure i les d’escriure són, per a ell, gairebé el mateix, sent la creació el moment de màxima intensitat vital.
“"Crec que la vellesa és una edat bellíssima. M’agrada ser vell més del que em va agradar ser jove. La joventut és com una febrada: no saps res i creus que ho saps tot."
Rovira, que va perdre la seva mare recentment, destaca la “tossuderia vital” de la seva generació, que va sobreviure a la Guerra Civil. També compara la joventut amb una “malaltia” que s'ha de superar per arribar a les coses més interessants de la vida, on s'aprofita més el temps justament perquè “no sobra”.
El llibre també aborda l'amistat “fraternal” que va mantenir amb el poeta Joan Margarit, a qui considera com el germà gran que no va tenir. A més, Rovira defensa la importància de situar l'art en el seu context històric, rebutjant la condemna automàtica d'autors com Picasso o Baudelaire per criteris ideològics actuals, ja que “la lectura ha de ser contrast, no condemna automàtica”.
