La ciutat de Lleida viu un estiu amb temperatures elevades, un clima que convida a pensar en Marienbad, no com un lloc físic, sinó com un espai mental on es recrea l'essència de l'estiu i la construcció de la realitat a través de la memòria.
Amb l'arribada del calor, el vapor corporal sembla afavorir un flux de pensaments que conformen un arxiu intern considerat fiable. Aquest procés vincula les transformacions personals amb realitats comunes, creant relats que resulten convinents.
La pel·lícula L’Année dernière à Marienbad, dirigida per Alain Resnais, explora aquesta narrativa amb una trama ambigua i enigmàtica. Estèticament, l'obra es tradueix en una fantasia elegant, amb estances sumptuoses, jardins geomètrics i convencions socials que desafien la lògica.
Així, Marienbad esdevé una metàfora de l'estiu a Ponent, un lloc on la percepció del temps i la memòria esdevenen protagonistes.
