Aquesta reducció posa de manifest la ineficàcia de les polítiques actuals per abordar la crisi de l'habitatge, que s'ha convertit en una barrera social significativa. Les dades revelen que, durant els anys vuitanta, es construïen una mitjana de 572 habitatges protegits anualment a la capital del Segrià. Avui dia, aquesta xifra amb prou feines arriba a la vintena.

Fins i tot durant el període de la bombolla immobiliària, entre els anys 2000 i 2009, la construcció de pisos protegits va ser vuit vegades superior a l'actual. La creença que el mercat per si sol resoldria el problema de l'accés a l'habitatge, mitjançant la liberalització de sòl o la incentivació de promocions privades, ha resultat fallida.

Les conseqüències d'aquesta política són evidents: preus de lloguer disparats, compra inaccessible i generacions senceres amb dificultats per emancipar-se, especialment en grans ciutats i zones amb pressió turística. L'informe del nou POUM de Lleida confirma que el lloguer va augmentar un 55% entre 2005 i 2023, mentre l'oferta assequible desapareixia.

La principal diferència respecte a fa quaranta anys no és només el preu dels pisos, sinó la desproporció entre els salaris i el cost de l'habitatge. A principis dels noranta, un pis equivalia a uns 12 o 14 anys de salari brut. Actualment, a Lleida, el preu mitjà supera els 1.400 euros per metre quadrat, i un pis modest de segona mà pot costar més de 120.000 euros, mentre els salaris han avançat molt menys.

Històricament, l'habitatge protegit mai ha estat rendible sense el suport públic. En els períodes de major construcció, existien ajudes directes, finançament favorable i una forta intervenció administrativa, factors que avui són pràcticament inexistents. Els mateixos promotors reconeixen que, sense subvencions i estabilitat normativa, els projectes no són viables. La solució, segons els experts, passa per una construcció massiva i sostinguda d'habitatge públic.