Una recerca multidisciplinària de la URV, liderada per Jordi Duch, Mercè Gisbert Cervera i Roger Miralles i Jori, assenyala que moltes aules universitàries encara responen a un model d'ensenyament unidireccional, amb mobiliari fix i tecnologies poc flexibles. Aquesta rigidesa no afavoreix les metodologies actives, el treball en grup ni l'experimentació docent.
Els investigadors defensen que l'espai universitari no és un simple contenidor, sinó que la seva configuració (forma, mobiliari, il·luminació, acústica i tecnologia) condiciona les activitats pedagògiques. Un entorn adaptable, segons Jordi Duch, investigador del Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques, facilita el diàleg, la col·laboració i la participació de l'estudiantat.
No obstant això, la recerca subratlla que l'arquitectura per si sola no determina els resultats educatius. L'aprenentatge depèn de la interacció entre persones, metodologies, espai i tecnologia. Una aula innovadora pot ser inefectiva sense objectius pedagògics clars, igual que un espai tradicional pot millorar amb eines digitals flexibles, apunta Mercè Gisbert, del Departament de Pedagogia.
La proposta relaciona les característiques dels espais amb diferents nivells d'aprenentatge. Mentre que activitats com recordar o comprendre informació es poden fer en espais estàtics, processos més complexos com analitzar, avaluar o crear es beneficien d'entorns oberts, reconfigurables i amb eines adaptables. El model es basa en la potencialitat (capacitat de l'entorn per afavorir el pensament crític i la creativitat) i la permeabilitat (connexió entre espais físics i digitals, aprenentatge formal i informal, i universitat i entorn social).
La flexibilitat es pot aconseguir modificant l'espai, la tecnologia o ambdós. Fins i tot amb limitacions pressupostàries, les universitats poden transformar progressivament els seus entorns mitjançant mobiliari mòbil, pissarres digitals interactives o plataformes d'interacció en temps real.
La recerca també critica que molts campus s'han dissenyat prioritzant la perspectiva del professorat i la gestió, resultant en un predomini d'aules magistrals i escassetat d'espais oberts. Per revertir-ho, els autors defensen un disseny participatiu que inclogui estudiants, docents, gestors, tecnòlegs i arquitectes, per identificar millor les necessitats dels usuaris finals.
Es destaca la importància d'incorporar la diversitat de capacitats, orígens i maneres d'aprendre, amb criteris d'accessibilitat i inclusió des del principi, com mobiliari ergonòmic, il·luminació regulable i tecnologies de suport. També es planteja la perspectiva de gènere per evitar desigualtats en l'ús dels espais.
Pel que fa a la tecnologia, es defensa una "integració invisible", on els sistemes siguin fàcils d'utilitzar, compatibles i no afegeixin càrrega addicional. La intel·ligència artificial generativa, per exemple, pot personalitzar itineraris formatius i donar suport a l'avaluació si s'utilitza de manera accessible i coherent.
La transformació de les aules requereix també un canvi organitzatiu i cultural, passant d'una gestió centrada en l'ocupació a una que busqui la configuració més adequada per a cada activitat. Es proposa començar amb intervencions de petita escala, com reorganitzar mobiliari o aprofitar espais comuns, posant la pedagogia i les necessitats de les persones al centre del disseny.
