L'economia catalana exhibeix indicadors macroeconòmics positius, consolidant-se com una de les més dinàmiques del sud d'Europa. No obstant això, aquest creixement no es reflecteix de manera tangible en una millora real de les condicions de vida de la població. Moltes famílies destinen gairebé la totalitat del seu salari a cobrir despeses essencials com l'habitatge, l'alimentació o els subministraments, provocant una disminució del poder adquisitiu i dificultant l'estalvi.

Aquesta situació no és un problema individual, sinó el reflex d'un model econòmic que distribueix la riquesa de manera desigual. Segons l'Informe Social de Catalunya 2025, l'1% més ric acumula el 27,5% de la riquesa, una xifra que supera gairebé cinc vegades la del 50% més pobre. A Catalunya, treballar ja no és garantia de viure dignament, amb un 12% de treballadors pobres.

El cost de la vida en ascens té greus conseqüències socials, com la impossibilitat d'emancipació per a una generació de joves. Un salari mínim interprofessional estatal de 1.221 euros resulta insuficient en zones amb un alt cost de vida. La implementació d'un salari mínim català permetria ajustar els sous a la realitat del territori i podria tenir un efecte positiu en la resta de remuneracions.

L'habitatge esdevé el principal factor d'empobriment, amb 3 de cada 10 llars destinant el 40% del seu sou al pagament del lloguer. Les quotes hipotecàries variables també s'incrementen. Mentrestant, grans fons i 'megapropietaris' acumulen milers d'habitatges per a negoci, i els 13.000 pisos de la Sareb anunciats per a la Generalitat encara no s'han traspassat.

Ni l'Estat ni les forces polítiques de dreta ofereixen solucions efectives per a la classe treballadora i mitjana catalana. Es reclama més sobirania com a país i polítiques valentes per garantir condicions de vida dignes i respondre a les necessitats ciutadanes.