Des de Terrassa, es reivindica la posició del català com a llengua pròpia de Catalunya, qüestionant la percepció històrica de bilingüisme imposada pel franquisme. S'argumenta que Catalunya ha estat 'bilingüitzada', un terme que descriu la substitució lingüística que pateix la comunitat.

Tot i reconèixer la presència de centenars d'altres llengües a Catalunya, portades per persones d'orígens diversos, es subratlla que el castellà és l'única que competeix amb el català pel seu paper cohesionador. Es posa com a exemple la reacció que causaria demanar canviar a altres idiomes com l'anglès o el suahili en una reunió, en contrast amb la freqüència amb què es demana fer-ho al castellà, sovint amb èxit per falta d'assertivitat dels ponents.

La llengua catalana, tot i ser la 12a més influent del món i la 88a més parlada, no retrocedeix per defectes intrínsecs. Les causes principals són la repressió històrica per part dels estats espanyol i francès, que ha generat una 'submissió apresa' a canviar al castellà, i les polítiques lingüístiques actuals, com l'article 3 de la Constitució espanyola, que la subordinen.

Per revertir aquesta situació, es proposen mesures de discriminació positiva, tot i que es considera inimaginable per part d'un estat amb una 'fal·lera espanyolitzadora'. També es critica la manca de valentia de la classe política catalana per implementar lleis de protecció lingüística.

Finalment, s'aclareix que el castellà, com a llengua, no té la culpa; el problema rau en el seu paper 'trist' i inadequat a Catalunya.