Aquesta obra, realitzada pels membres de l'associació Amigos del Cine de Sabadell, es considera un testimoni excepcional de la realitat social de la ciutat. Blanquer es va encarregar del guió i la direcció, mentre que Bardés va ser el càmera. Durant setmanes, van visitar les Coves de Sant Oleguer cada diumenge per guanyar-se la confiança dels protagonistes, incloent un nen malalt que va morir poc després del rodatge i la dona que interpretava la seva mare.
El curtmetratge, presentat com un “ensayo neo-realista” en els seus crèdits, reflecteix la influència de grans mestres italians com Roberto Rosellini, Vittorio De Sica i Luchino Visconti. També s'hi pot rastrejar la influència de Luis Buñuel, especialment del seu documental Las Hurdes (1933), segons Mercè Ibarz.
La trama comença amb imatges d'un camp de blat i cardos, contrastant amb les fàbriques al fons, abans de mostrar una panoràmica de les coves i els seus habitacles. La història segueix un nen d'uns deu anys, vestit amb parracs, a qui la seva mare li dona un tros de pa. El nen busca més menjar sense èxit i, posteriorment, és expulsat d'un camp de blat per un pagès. La pel·lícula culmina amb la mort del nen, atropellat per un cotxe, amb la seva mare abraçant-lo mentre encara sosté espigues de blat a les mans.
Malgrat el seu valor documental, el curtmetratge va tenir una mala acollida en la seva estrena al Centre Excursionista de Catalunya, on va ser criticat per altres cineastes amateurs. Els intents dels autors per sonoritzar-lo no van prosperar. Tal com va escriure Josep Ache, “per silenciar-la ni tant sols no va caldre l’actuació dels cèlebres censors del règim”.
“"Després de la guerra, i amb les benediccions de l’organisme ‘Educación y Descanso de la Falange’, s’insinuaren altra vegada aquelles activitats artístico-culturals. Però tot havia de portar el segell que els consentia i d’arrenglerar-se a l’ordre que es donava."
Joan Blanquer Panadés, nascut a Castellar del Vallès el 8 de maig de 1912, va ser una figura cultural destacada a Sabadell. Va ser cap de recursos humans a l'empresa de Ferran Casablancas i president local de la secció juvenil d'Acció Catalana Republicana (ACR). Va cofundar l'associació Amics del Cinema el gener de 1936 i, després de la Guerra Civil, va reconstruir l'entitat sota el nom d'Amigos del Cine. Va ser guionista de diverses pel·lícules amateurs premiades i va promoure l'entitat Amics de la Filmoteca de Sabadell. També va ser professor de català durant el franquisme i primer president de la delegació de Sabadell d'Òmnium Cultural. Va morir a Sabadell el 3 de gener de 2002.
El seu company, Ramon Bardés Abellà, ebenista de professió, va néixer a Esparreguera el 4 d'octubre de 1910. Després de la seva experiència amb el curtmetratge, es va dedicar a la literatura, publicant novel·les com Sense esperança (1958) i La darrera primavera (1962), i va col·laborar en mitjans com Serra d’Or i el diari Avui. També va ser membre de la junta local d'Òmnium Cultural. Va morir a Sabadell el 19 d'agost de 1999. El curtmetratge es conserva a l'Arxiu Històric de Sabadell i és un document inestimable de la realitat de la immigració i els infrahabitatges de l'època.
