La derrota del moviment obrer a la Vaga General del 1902 havia exacerbat el sindicalisme anarquista, portant a l’aposta per l’acció directa, com l’atemptat de Mateu Morral el 1906. No obstant això, l’espurna real de la revolta de 1909 fou la crida als reservistes per combatre a la guerra colonial del Marroc, un malestar social que el poeta Joan Maragall ja havia intuït a l’article La ciutat del perdó.
El dilluns, 26 de juliol de 1909, l’aturada fou total a Sabadell. Després d’un gran míting a la Plaça del Vallès, liderat pels sindicalistes Josep Claramunt, Rossend Vidal i Magí Marcé, els vaguistes es van dirigir a l’Estació del Nord per impedir el pas de trens amb reservistes. Davant l’ambient revolucionari, personalitats de la dreta com el dirigent de la Lliga Regionalista, Ramon Picart, i el sacerdot Fèlix Sardà i Salvany, van fugir de la ciutat disfressats.
El 27 de juliol va ser la jornada més violenta. Després d’un nou míting, la multitud es va dirigir a l’Ajuntament. Els enfrontaments amb la guàrdia urbana van desfermar la indignació, culminant amb l’assalt a l’armeria del carrer Sant Joan i la crema de les dependències dels baixos del Consistori. En els combats van morir el secretari del jutjat, Josep Ruiz, l’agutzil, Bernabé Serrano, i el revolucionari Joan Bosch.
“"Bancs, cadires, quadros, ornaments, altars i imatges, tot fou destruït en poques hores, no quedant rastre ni senyal de tot allò, que era obra de segles."
La revolta va culminar amb l’assalt i la destrucció total de l’Església Arxiprestal de Sant Fèlix. Un grup de radicals, coneguts com “la colla del petroli”, va ruixar l’interior del temple, cremant-lo completament i profanant la sepultura del bisbe Charles de la Cropte de Chanterat. La repressió va arribar el dissabte, 31 de juliol, amb l’entrada de les tropes del General Manuel Bonet, forçant la fugida dels dirigents de la insurrecció.
Després de l’esclafament de la revolta, es va formar la Junta Constructora, presidida pel bisbe de Barcelona, Joan Laguarda, i integrada pels principals fabricants tèxtils de la ciutat, com Enric Turull Comadran i Jaume Gorina Pujol. Aquests industrials van sufragar tant la reconstrucció del temple, adjudicada a l’arquitecte Enric Sagnier Villavechia, com la construcció de la nova caserna de la Guàrdia Civil, inaugurada el 1913. La nova església, més gran i d’estil neogòtic, fou inaugurada solemnement el 8 de maig de 1921.
