La vaga, que va tenir el seu punt àlgid el dijous 26 de febrer del 1976, va ser un greu esdeveniment que va mantenir la població i les institucions sabadellenques en tensió durant gairebé tot el mes. Després de la mort del dictador, les autoritats franquistes, aferrades al que es coneixia com el “búnquer”, van intensificar la seva política de tancament i repressió.
“"Sabadell és Petrograd."
La tensió es va disparar el divendres 13 de febrer del 1976, quan una manifestació pacífica d'alumnes de primària, pares i docents, que reivindicava escola gratuïta, va ser brutalment reprimida per la policia. Aquesta actuació desproporcionada va portar a la convocatòria d'una gran protesta el dijous 19 de febrer.
Aquell vespre del dia 19 de febrer, la violència policial va deixar un reguer de víctimes. L'operari Andrés Quero Almansa va ser apallissat i va estar sis dies ingressat per commoció cerebral. Més greu va ser el cas de Manuel Rodríguez Arcos, ferit per una bala de goma a la nuca, i el professor d'anglès David Wilson, que va morir mesos més tard a conseqüència de l'impacte d'una granada de gas lacrimogen a la cara.
La indignació va culminar el dijous 26 de febrer amb una aturada general i total. Milers de persones, es parla de 25.000 assistents, es van concentrar a les Pistes d’Atletisme. L'arribada de l'advocat Antoni Farrés amb vuit vaguistes alliberats va marcar la fi de la vaga, que va precedir la dimissió formal de l'alcalde Josep Burrull el 15 d’octubre.
