La professió de barber a Sabadell, documentada per Marian Burguès a les seves memòries Sabadell del meu record, era de gran importància social a mitjans del segle XIX. Els barbers no només tallaven cabells i afaitaven, sinó que també exercien funcions paramèdiques, com posar sangoneres, sagnar o donar ajudes, una pràctica que requeria un títol.
“"Tots el senyors de la vila diuen pèl a la cara. Bigoti i pera una bona colla; mitges patilles, gairebé tots (...) Patilles, luchanas, barbes, de tot n’hi havia menys cares afaitades. Les cares afaitades feien de presidiari. ¡Com canvien les mentalitats, les modes!"
Durant el primer terç del segle XX, Josep Costajussà va registrar establiments emblemàtics com "la botiga de Cal Pau" (oberta des de 1852 a la Rambla), la Barberia Puigroig o la de Francesc Roca, que es va traslladar a la Rambla el 1914. Les condicions laborals eren dures: els barbers cobraven menys que els teixidors (50 pessetes setmanals) i treballaven sense horari fix, adaptant-se a les llargues jornades dels obrers.
L'auge de la perruqueria femenina va arribar amb la moda del cabell curt, à la garçon, a la dècada de 1920. En aquesta època, Sabadell ja comptava amb una vintena de perruqueries de senyores. Una pionera va ser Antica Montllor Pont, que el 1900 va obrir la seva "botiga de pentinar" i s'aixecava a les quatre de la matinada per atendre les venedores del mercat.
Una pràctica habitual fins ben entrat el segle XX era la privacitat: els vidres de les barberies eren opacs o coberts amb cortines, ja que es considerava inapropiat que es veiés els clients mentre els arreglaven. Aquesta tendència va canviar el 1941, quan Roca va ser el primer a instal·lar una vidriera transparent, introduint també el servei de manicura.
