Fa molts anys, la ciutat de Valls va patir nombroses epidèmies, fet que va portar els seus habitants a refugiar-se a la partida dels Boscos, un indret considerat miraculós per la puresa de l'aire i les seves fonts amb aigües suposadament curatives. Aquest lloc va atreure eremites cristians que buscaven una vida de penitència i contemplació, i va ser aleshores quan els vallencs van decidir construir-hi una ermita dedicada a Sant Llorenç.

Amb el temps, la zona dels Boscos es va convertir en un lloc d'estiueig per a les famílies més benestants de Valls, que hi van construir cases i masies per gaudir de la tranquil·litat i refugiar-se en temps de malalties o guerres. Davant de l'ermita hi creixia un lledoner gegantí, que segons la tradició popular va néixer d'un plançó del mateix arbre on va aparèixer la Mare de Déu del Lledó.

Les festes de Sant Llorenç eren un esdeveniment important a Valls. Era costum fer oracions i promeses davant del lledoner, resar el rosari, cantar gojos i menjar les tradicionals coques de Valls. Els devots portaven ciris i exvots com a ofrena al sant. Durant aquestes celebracions, la ciutat de Valls quedava pràcticament deserta, ja que tothom s'aplegava a l'ermita, a peu o amb carro.

La vigília de la festa s'anunciava amb música pels carrers de Valls, acompanyada per noies vestides de blanc que portaven safates amb coques ensucrades. Al vespre, arribaven els veïns de Picamoixons, donant pas a l'esperat ball de Coques, presidit pel Gegantó Robafaves.