La vida d'una família de Figueres va fer un tomb quan la seva filla de sis anys va començar a mostrar canvis subtils en el seu comportament. La nena, abans alegre, va esdevenir callada i trista després de l'escola, sovint plorant en pujar al cotxe i buscant excuses com cansament o mal de cap per justificar el seu malestar.
La veritat va emergir durant un segon atac d'ansietat en pocs dies, que va portar la nena a urgències a l'Hospital de Figueres. En aquell moment de vulnerabilitat, la petita va revelar a la seva mare el que estava vivint a l'escola, un fet que va canviar la percepció de la situació per complet.
“"Com a mare et sents que no vals res."
La mare va expressar un sentiment de culpa per no haver detectat abans el patiment de la seva filla, malgrat les seves preguntes. L'assetjament escolar va traspassar les parets de l'aula, afectant profundament l'ambient familiar amb una tensió constant, nits sense dormir i malsons. La prioritat es va convertir en reconstruir la confiança i l'autoestima de la nena.
Amb el temps, la mare ha après a identificar senyals com canvis d'humor, excuses per no anar a l'escola o aïllament social, sovint minimitzats com a "coses de criatures". Aquesta normalització, segons ella, retarda l'ajuda necessària. La confrontació amb el centre educatiu va ser un pas difícil, però la resposta de la professora, que va confirmar la situació, va permetre resoldre el problema inicialment.
Malgrat la resolució, l'assetjament es va repetir amb més intensitat el curs següent. La mare agraeix la implicació de l'escola, que va escoltar i empatitzar, evitant "mirar cap a una altra banda". Destaca que moltes conductes cruels es normalitzen sota l'aparença de bromes, creant un clima de manca de respecte. Tot i percebre una major consciència i protocols actualment, considera que encara cal actuar amb més rapidesa i fermesa.
Actualment, la seva filla té deu anys i ha millorat significativament, tot i que el camí ha estat una "lluita constant". La família ha entès que l'ansietat infantil és una realitat profunda que requereix escolta i comprensió. El missatge de la mare és clar: els infants assetjats no tenen la culpa i han de demanar ajuda, mentre que els pares han d'escoltar sense jutjar i actuar ràpidament. A les escoles, demana que no s'ignori cap cas, ja que cada situació pot marcar la vida d'un infant per sempre.
