Les espècies que habiten en els fons oceànics profunds juguen un paper clau en la seva conservació i, per extensió, en la de tota la biodiversitat abisal. Aquesta és la principal conclusió d'una investigació codirigida pel National Oceanography Centre (NOC) del Regne Unit i l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona. L'estudi demostra que la fauna bentònica, que viu en contacte amb el llit marí, és la màxima responsable que els nòduls polimetàl·lics —acumulacions minerals de gran valor per a la indústria minera— es mantinguin a la superfície del fons marí i no quedin enterrats o es dissolguin en el fang abisal amb el pas del temps.
Aquesta troballa no només descobreix una funció ecosistèmica fins ara desconeguda, sinó que posa de manifest un nou i inesperat impacte ecològic que podria agreujar les conseqüències ja conegudes de la mineria en aigües profundes a escala global. Els nòduls polimetàl·lics (també coneguts com a nòduls de manganès) són concrecions rocoses de mida variable —generalment entre 1 i 20 centímetres— que es troben disperses, però en gran abundància al llarg del fons d'algunes planes abisals, a profunditats d'entre 4.000 i 6.000 metres. Es formen molt lentament al llarg de milions d'anys i proporcionen un hàbitat poc habitual però imprescindible per a una gran varietat d'espècies d'aigües profundes.
Mitjançant fotografies del fons marí a intervals regulars (time-lapse), l'equip científic ha documentat com diverses espècies mòbils retiren activament els sediments de la superfície dels nòduls. Entre aquests animals destaquen els cogombres de mar, els eriçons o els cargols de mar, entre d'altres. Així mateix, s'ha registrat l'activitat d'organismes com els cucs poliquets, que viuen a l'interior dels sediments i aixequen els nòduls des de baix. Aquestes activitats quotidianes de la fauna bentònica actuen com a mecanisme de manteniment constant dels nòduls, fet que recolza una hipòtesi formulada per primera vegada fa més de quatre dècades.
En mantenir els nòduls nets i a la superfície, aquests «enginyers de l'ecosistema» permeten que altres espècies sèssils —que no es poden moure—, com coralls o esponges, puguin colonitzar el substrat dur, afavorint així l'elevada biodiversitat que caracteritza aquests hàbitats abisals. Per això, els autors subratllen la necessitat d'entendre no només quines espècies habiten els entorns profunds, sinó també com interactuen amb el seu medi i el modifiquen, especialment en el context actual d'avaluació de la mineria profunda.
Segons l'equip científic, si les activitats d'extracció minera redueixen o eliminen la fauna mòbil abisal, s'interromprà directament aquest procés natural de neteja i elevació dels nòduls. Com a conseqüència, els substrats durs restants podrien quedar enterrats o dissoldre's en el fang abisal, eliminant la capacitat de l'ecosistema per regenerar-se i albergar biodiversitat a llarg termini.
La mineria abisal podria desencadenar un impacte ecològic en cadena que fins ara no s'havia tingut en compte. Al reduir la fauna mòbil d'aquests fons marins, s'eliminaria un mecanisme funcional que manté exposat el substrat dur; en alterar aquest procés natural clau, a espècies com coralls i esponges els resultaria més complicat recolonitzar el medi, agreujant els efectes ja coneguts de la mineria sobre la gran biodiversitat d'aquests ecosistemes.
A penes estem començant a descobrir els processos ocults que sostenen els ecosistemes d'aigües profundes. Comprendre aquestes interaccions resulta essencial per poder predir fins a quin punt aquests ecosistemes són capaços de ser resilients.
Els resultats d'aquesta investigació obren noves oportunitats per monitoritzar l'estat ecològic, la resiliència i la dinàmica a llarg termini de les zones abisals. Tenir en compte el paper de les espècies que actuen com a enginyeres dels ecosistemes serà fonamental per millorar les prediccions sobre com respondran els camps de nòduls davant qualsevol perturbació humana i per avançar cap a una gestió ambiental de les aigües profundes basada en evidències científiques sòlides.
