El 14 d'abril de 1931 va marcar l'inici d'un període de profunda transformació a Espanya, amb la proclamació de la Segona República. Aquest canvi de règim no només va generar una gran esperança, sinó que va impulsar una sèrie de reformes socials i polítiques que buscaven modernitzar el país i alinear-lo amb l'avantguarda europea. Entre el 1931 i el 1933, es van introduir drets fonamentals com el sufragi femení, la llei del divorci, una reforma militar significativa liderada per Azaña i una aposta per la laïcitat de l'Estat.

Aquestes fites van quedar plasmades en la Constitució aprovada el 9 de desembre de 1931. Un dels seus articles més destacats, l'article 6, establia una declaració d'intencions revolucionària per a l'època: "Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional".

La diputada Clara Campoamor, una figura clau en la defensa del dret de vot de les dones, va argumentar l'1 de setembre de 1931 que l'article 6 era una peça fonamental que situava Espanya al capdavant del dret internacional. Aquest article incorporava per primera vegada en una constitució el Pacte de París de renúncia a la guerra i l'adhesió als principis de la Societat de Nacions, anant més enllà de constitucions com la de Weimar o la mexicana de 1917.

Durant el debat constitucional, veus com la de Luis Jiménez de Asúa, president de la Comissió de Constitució, van subratllar el caràcter internacional i pacifista de l'article 6. Campoamor, amb gran passió, va defensar que el president de la República només pogués declarar la guerra en casos de "guerra justa" i després d'esgotar tots els procediments pacifistes, amb l'objectiu d'evitar conflictes innecessaris.

No obstant això, aquesta visió pacifista no va ser universalment acceptada. Des de sectors conservadors i de dreta, l'article 6 va ser percebut com una debilitat. El sacerdot i diputat Molina Nieto va expressar el 27 de setembre de 1931 la seva preocupació per una "contradicció espantosa" entre la renúncia a la guerra i la laïcitat de la Constitució, que considerava una agressió als catòlics. De manera similar, el diputat carlista Lamamié de Clairac va acusar l'esquerra de voler desarmar la Guàrdia Civil i armar el poble, veient en l'article una estratègia per desprotegir l'Estat.

Malauradament, l'esperança de pau de l'article 6 va ser efímera. Cinc anys després de la seva aprovació, el 1936, el clima polític es va deteriorar dràsticament. Un mes abans del cop d'estat, el 12 de juny, José Calvo Sotelo, líder de Renovación Española, va pronunciar un discurs premonitori. Finalment, el 18 de juliol, el cop d'estat liderat per Francisco Franco i altres militars va destrossar la Constitució, començant precisament per l'article 6, i va sumir el país en una guerra civil que marcaria les següents quatre dècades.